16/09/2020

Decadències?

3 min
XAVIER BERTRAL

A la premsa espanyola, i especialment a les seccions catalanes de la premsa espanyola, els agrada informar de la decadència econòmica catalana/barcelonina en relació amb Madrid. Tenint en compte l’enormitat d’esforços que Madrid dedica a provocar aquesta decadència, meravella que se’n sorprenguin. Vull subratllar la llarga durada del fenomen.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Quan mirem les dades disponibles sobre les grans empreses a tot Espanya, es detecta que la decadència de la gran empresa catalana no és un fenomen d’avui, sinó que ha estat la tendència des de la pèrdua de Cuba el 1898. Mentre que la segona meitat del segle XIX va ser d’emergència de grans empreses a Catalunya, el segle XX no va assistir a res de semblant, amb algunes interessants excepcions. La literatura sobre la decadència de la gran empresa catalana porta unes quantes generacions de vida, rica de fets. Se’n parlava exactament en els mateixos termes fa vint anys, fa quaranta, fa seixanta, fa vuitanta, fa cent i fa cent vint. El que ens ha de sorprendre és la resiliència catalana, que segueix generant noves grans empreses.

Si saltem de la gran empresa al PIB per càpita, la millor mesura de capacitat productiva però no de benestar, fa molts anys que Madrid ha superat Catalunya. Ens agradaria disposar de dades regionalitzades de PIB disponible per càpita, incorporant els fluxos fiscals, però les autoritats estadístiques de l’Estat no les produeixen, atès el caràcter políticament explosiu dels seus resultats. Amb la informació històrica disponible de PIB per càpita, cada cop més ben elaborada pels historiadors econòmics, el punt àlgid de Catalunya en el conjunt d’Espanya (i d’Europa) es produeix durant i just després de la Primera Guerra Mundial, quan el PIB per cap català doblava la mitjana espanyola. Encara abans i després de la guerra civil es mantenia un cinquanta per cent per sobre. Des dels anys setanta va baixar a un quart per sobre, amb tendència a baixar cap al vint per cent, com a finals del segle XVIII o a mitjans del segle XIX. La decadència econòmica de Catalunya és una tendència a llarg termini. L’excepció ha estat l’escalada al lideratge econòmic entre mitjans del segle XIX i el primer quart del segle XX.

Tot i així, que Catalunya –sovint confosa amb Barcelona– segueixi competint amb Madrid és una frustració per a Madrid. El seu model és el dels estats europeus amb capitalitat indiscutida. A França i al Regne Unit, entre els estats grans, així com a molts estats petits amb capitals indiscutibles, el PIB per càpita de la regió de la capital és un múltiple (el doble a França, el triple al Regne Unit) del del conjunt del país. Una part del vot pel Brexit és el vot de l’Anglaterra empipada perquè Londres els ha abandonat i només es dedica a promoure el seu propi enriquiment. A França, la regió de París és el doble de rica que la mitjana francesa, i és d'això que els armilles grogues protesten amb ràbia. Tant a França com al Regne Unit hi ha poques diferències entre les regions no capitalines. Aquest és el model desitjat a Madrid: un lideratge econòmic indiscutit dintre d’Espanya i una resta del territori on ningú no sobresurti ni els desafiï. La sorpresa és la resistència catalana i barcelonina a acceptar aquest fet.

Les victòries polítiques i militars del centralisme i el nacionalisme espanyols no aconsegueixen el seu resultat econòmic perquè els catalans dedicats només a treballar acaben sent econòmicament imbatibles per competitius. Els règims democràtics porten a una exigència catalana de més poder polític, que resulta inassumible des de Madrid i des de bona part d’Espanya (la que té una forta prima de representació parlamentària). Això provoca reaccions agressives que frustren les demandes catalanes. Els catalans tornen a centrar-se en la feina, i tornen a generar molta prosperitat. En les darreres dècades aquest “tornar a la feina” ha consistit en la conquesta de mercats internacionals, que va desacoblant l’economia catalana del mercat espanyol, a diferència del que havia passat abans, quan els catalans havien conquerit el mercat espanyol.

¿Condemnats a no trobar-se políticament i a topar econòmicament? A Madrid ho veuen amb molta frustració, potser encara més gran que la frustració política catalana. Voldrien subordinació política i subordinació econòmica. Encara més: que Catalunya fos com qualsevol altra comunitat autònoma de règim comú. És el somni de l’Espanya d’Aznar. Seguirem sentint parlar de la decadència catalana. És una barreja de desitjos (inconfessables) i realitats (inconfessades). Tot un altra tema, però molt relacionat, és el de la decadència d’Espanya. ¿No deu ser que aquest és l’afer realment incòmode per als mitjans espanyols, i un veritable tabú?

stats