L’alcalde dels indecisos
Un de cada tres barcelonins encara no ha decidit qui votarà a les eleccions municipals del 28 de maig. Així ho indica l’enquesta de l’ARA, publicada fa uns dies, que estima que el 32% de votants de Barcelona encara no han decidit a qui votaran o si, finalment, optaran per abstenir-se. Quan falta menys d’un mes per als comicis, es tracta d'una xifra important, però si la posem en relació amb l’estimació de vot dels candidats amb més opcions, encara pren més importància.
L’enquesta preveu una victòria per la mínima d'Ada Colau, però és cert que, entre els quatre candidats amb opcions (Colau, Collboni, Trias i Maragall), la diferència de vot estimat és de només el 4,5% i una diferència d’entre 8 i 10 regidors en l’estimació més optimista, cosa que permet concloure que la partida definitiva està per jugar i que el repte és mobilitzar els indecisos, que són els que poden acabar decantant la balança. Per això, el repte que tenen tots els partits és el de ser capaços de fer aixecar del sofà molts votants que, desencantats per motius molt diversos, poden fer capgirar el que diuen avui les enquestes.
És cert, també, que alguns dels candidats ja han aconseguit mobilitzar bona part dels seus votants potencials. Aquest és el cas de l’alcaldessa Colau, que s’està beneficiant de la polarització entre els seus defensors i detractors. L’entrada en escena de Xavier Trias, amb un discurs molt simplificat, centrat a posar punt final a l’etapa actual, paradoxalment ha suposat un impuls a les expectatives de la candidata de Barcelona en Comú perquè ha activat bona part del seu electorat potencial. En canvi, el candidat de Junts no sembla que pugui consolidar l’efecte generat quan va anunciar la seva voluntat de repetir com a alcalde, perquè s’ha anat desdibuixant a mesura que passen les setmanes.
La maniobra de Jaume Collboni de renunciar a ser tinent d’alcalde, però mantenint el PSC al govern de la ciutat, a les ordres de Colau, tampoc sembla que li estigui donant cap rèdit significatiu. Tocar les campanes i anar a la processó és una fórmula molt difícil d’explicar a l’electorat que, per oportunista, genera més desconfiança que altra cosa. Tot i els anys de regidor i de govern municipal, Collboni no aporta més valor polític que la marca PSC sota la qual es presenta. Les expectatives de Collboni tenen més a veure amb la fortalesa de les sigles que amb els mèrits que se li reconeixen.
En el cas d’Ernest Maragall, tot i ser el més ben valorat per l’electorat, per davant de la resta de candidats, apareix en quarta posició. Per sort o per desgràcia de Maragall, la seva formació és la que ara com ara ha aconseguit mobilitzar menys els electors que fa quatre anys li van donar la victòria. Per això, les tres setmanes de campanya electoral que queden fins al 28 de maig poden ser una oportunitat perquè recuperi posicions. En els debats electorals i en el seguiment que fan tots els mitjans de comunicació durant la campanya té l’oportunitat de mostrar el seu coneixement profund de Barcelona i un projecte sòlid de ciutat, tot i que serà molt difícil que el marc de la campanya surti de l’esquema Colau sí o Colau no.
A hores d’ara, és molt aventurat donar per guanyador o per perdedor cap dels quatre candidats amb opcions. Amb un 32% d’indecisos i una diferència del 4,5% en estimació de vot, la partida no s’ha acabat i, de fet, és molt possible que el resultat final sigui molt ajustat entre ells, cosa que confirmarà que el guanyador de les eleccions tindrà, com fins ara, un nombre de regidors que no passarà de la desena.
La llei electoral estableix que, en els comicis municipals, serà alcalde o alcaldessa qui aconsegueixi el suport de la majoria absoluta dels regidors, que en el cas de Barcelona vol dir tenir el suport d’almenys 21 regidors dels 41 que componen en ple municipal. En cas que ningú arribi a aquests suports, de forma automàtica serà alcalde el candidat de la llista més votada.
Si fos cert que qui guanyi les eleccions no tindrà més de 10 regidors, per arribar als 21 de la majoria absoluta caldrà el suport d’almenys tres partits diferents, cosa francament complicada, a menys que es produeixin situacions tan esperpèntiques com la de 2019 en què Manuel Valls va fer possible la investidura d’Ada Colau per impedir que Ernest Maragall fos alcalde. Ara, tampoc es pot descartar que els regidors que puguin obtenir el PP, Cs o Vox acabin servint per triar l’alcalde, però el més lògic és que després del 28-M aixequi la vara el que hagi tret un vot més que els altres i després ja parlaran de com es governa Barcelona.
