ABANS D’ARA
Opinió 06/10/2021

Allò que no pot suprimir-se (1934)

Peces històriques triades per Josep Maria Casasús

ANTONI ROVIRA I VIRGILI 1934
2 min
Allò que no pot suprimir-se (1934)

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsDe l’article de Rovira i Virgili (Tarragona, 1882 - Perpinyà, 1949) aparegut a La Humanitat (10-X-1934) tres dies després del fracàs de Companys al proclamar l’Estat Català de la República Federal Espanyola. El Govern va ser empresonat; l’Estatut, suspès; els ajuntaments, dissolts; la Generalitat, intervinguda per l’exèrcit, i els partits, els sindicats i els diaris catalans, prohibits.

S’alcen veus que demanen la supressió de l’Estatut de Catalunya. Aquestes veus d’odi no haurien de trobar cap ressò en els qui declaren que respectaran, per damunt de tot, la Constitució i l’Estatut. [...] Suprimir l’autonomia limitada que s’havia aconseguit, i esborrar el text de l’Estatut, seria feina fàcil, en les presents circumstàncies, per als qui tenen a llur abast els ressorts del poder públic. Allò que no pot suprimir-se, allò que no ha suprimit ningú, allò que ningú no suprimirà és la realitat de Catalunya. En les hores de dolor, la realitat de Catalunya es fa tan vistent com en les hores d’alegria. Els que estimen Catalunya i els que l’odien, els que la beneeixen i els que la maleeixen, els catalanistes i els anticatalanistes, tots, cadascú a llur manera, reconeixen, afirmen i proclamen aquesta realitat d’un poble. Varien, discrepen i de vegades topen les definicions del fet català. Però el fet, ningú no té dret a negar-lo. Ací hi ha un poble amb un temperament i una personalitat i una ànima. Tindrà defectes i virtuts; tindrà errors i encerts. Però el poble català és una realitat viva i indestructible. Si el brancatge pot ésser podat i la soca destralejada, les rels profundes que estan en contacte directe amb la terra mare són immortals. Per això quan Catalunya cau, per culpes pròpies o per culpes d’altres, és tan injust com inútil l’intent de voler aprofitar la caiguda per convertir-la en anorreament. [...] No tenen raó els qui diuen acusadorament que aquests homes o aquests partits són els culpables de la pèrdua d’unes més o menys amples llibertats catalanes. L’hostilitat dels que demanen el cop anticonstitucional de l’anul·lació de l’Estatut no és motivada pels actes dels qui han governat la Generalitat restaurada, sinó pel sentiment unitari i anticatalà que duen en el moll dels ossos. No ens fan pas una excessiva il·lusió els bocins d’Estatut que vulguin conservar-se dins el règim actual. Mai no hem trobat suficients, en l’aspecte autonomista, la Constitució d’Espanya ni l’Estatut de Catalunya. Però sabem que, a dreta llei, ni l’una ni l’altre poden ésser esborrats ni mutilats. No trigarem gaire a saber com són pràcticament acomplerts, en aquest punt, els alts deures i les reiterades prometences de les institucions d’Espanya. Mentrestant, sota el dolor dels dies tràgics, Catalunya se sent viure intensament. Pateix, recorda, estima i espera. També menysprea. Ni les veus de l’odi que esclaten novament, ni les eventuals esquinçades de lleis i codis, no canviaran els amors del nostre cor català, que aquests dies batega amb la gran força de l’emoció.

stats