11/06/2021

Amnistia i autodeterminació, 50 anys després

4 min
Pancartes a favor de l'amnistia total durant un concert de Raimon a Madrid l'any 1976.

Aquest any celebrem -espero- el cinquantenari de l’Assemblea de Catalunya, l’organisme unitari de forces antifranquistes que va permetre una lectura nostra de la Transició, que començava per reivindicar la democràcia des del passat nacional de la República. El diumenge 23 de maig de 1971 hi va haver un primer intent de reunió constituent, a l’església de Crist Rei de la Meridiana, però la policia el va desbaratar. Finalment, el 7 de novembre l’Assemblea es constituïa a Sant Agustí, al Raval, i aprovava els cèlebres quatre punts. Cinquanta anys després, reviu la reivindicació del segon punt, l'amnistia per als presos i represaliats polítics, i del tercer, que a partir de l’Estatut de 1932 enunciava el camí cap a l’autodeterminació.

La visió catastrofista que considera que estem com estàvem no s’adiu a la realitat, banalitza el feixisme i menysté els que s’hi van enfrontar. Però la mobilització independentista, pacífica i amb una majoria parlamentaria inequívocament democràtica, ha tornat al present dues reivindicacions que haurien d’haver restat resoltes per la història. El president Aragonès les portarà a la taula de diàleg amb el govern espanyol.

Com a metodologia de les converses polítiques entre oposats no és aconsellable començar demanant els màxims com a “prioritats”, proposant les qüestions de més difícil entesa o vetant-les: sempre poden començar per la governança quotidiana, amb acords més probables i rèdits a mig termini de redreçament d’una societat del benestar en runes. Però, al marge de començar malament, les raons que les forces constitucionalistes argüeixen per no parlar ni d’amnistia ni d’autodeterminació són, pel cap baix, certament discutibles.

La desestimació de l’amnistia va ser aprovada al Congrés en funció d’equiparar-la a un indult general, proscrit per la Constitució. Però això és filosòficament impossible perquè indult i amnistia són conceptes essencialment diferents, i per tant, per molt ampli que sigui el primer, mai no mutarà en el segon. També argumenten la negativa pel precedent de l’amnistia de 1977, naturalment preconstitucional, que es vincula al franquisme, i la democràcia espanyola entoma tantes regressions que necessita compulsivament ser considerada impol·luta.

Les definicions més pròximes no presenten cap limitació al concepte amnistia, començant per les de l’IEC i la RAE i seguint per les de les enciclopèdies oficials Britànica i de l’Acadèmia Francesa. És més, la Britànica la focalitza en la rebel·lió i la sedició -les acusacions al Procés- i posa com a exemple l’amnistia als confederats nord-americans, paradigmes mundials d’una cosa i de l’altra.

El dret d’autodeterminació es presenta més complex, perquè, en base a interpretacions restrictives, els seus detractors constitucionalistes han tingut l’habilitat d’empadronar-lo en l’espai semànticament i políticament incorrecte del colonialisme. Rebent la inestimable col·laboració dels hiperventilats independentistes que estigmatitzen “colons” des de l’altura supremacista, passant-se per les forques caudines els anys de rodatge del concepte d’identitat que evoluciona cap al de ciutadania, molt més enllà de la partida de naixement. L’Assemblea de Catalunya va definir els catalans no només per l’origen sinó també per l’arrelament, el treball i la voluntat de ser. La pàtria XXI inclou, aquí i allà i més enllà, una suma d’identitats. Joan Maragall ja ho va albirar, i el seu net, el president Maragall, ho va reformular a partir de Václav Havel.

Altra cosa és que, desapassionadament, es pugui analitzar que el concepte colònia va més enllà dels ultramars que s’hi associen, i que la història ha repartit colonitzacions interiors en el procés de construcció dels estats abans que els estats les repartissin pels imperis. José Antonio Primo de Rivera, l’ideòleg més lúcid del feixisme espanyol, que va traduir de l’italià, va definir una metafísica “unidad de destino en lo universal” d’Espanya perquè la realitat li mostrava Catalunya i Euskadi com a entitats tan nacionals com la Castella que se les cruspia.

Calia subjugar tant Catalunya com el País Basc, i encara una ponència del Consejo Nacional del Movimiento, de 16 de gener de 1971 –en plena pre-Assemblea— alertava de l’expansió del català i defensava la instrumentalització de la immigració. Ho vam relatar, amb aquell document maquiavèl·lic a la mà, Josep Playà i jo mateix al nostre llibre La gran conspiració. Crònica de l’Assemblea de Catalunya (Empúries, 1991), prologat per Josep Benet.

El dret d’autodeterminació és un anacronisme si se’l vincula al colonialisme en plena globalització, però no si el situem a la Carta de les Nacions Unides. No només el defensaven els nacionalistes bascos, gallecs i catalans, sinó també les esquerres espanyoles, comunistes i socialistes, i algunes famílies de la democràcia cristiana. Amb aquestes majories el va sancionar l’Assemblea de Catalunya, i el 12 de desembre de 1989 el Parlament va aprovar una proposició no de llei per la qual “el poble català no renuncia al dret a l’autodeterminació nacional, tal com estableixen els principis dels organismes internacionals i es dedueix del preàmbul de l’Estatut d’Autonomia”. D’aleshores ençà, Mireia Grau i Viver Pi-Sunyer assenyalen onze resolucions sobre la qüestió.

En definitiva, l’amnistia i l’autodeterminació no haurien de ser considerades ni tabús ni “órdagos”. Tenen tanta jurisprudència i teoria ben sustentada per experts de diverses branques del dret que mereixen com a mínim ser debatudes. Potser també seria enriquidor per al país que, en el cinquantenari de l’Assemblea de Catalunya, es retés homenatge als que la van fer, amb el peatge de 180 detencions. I que es considerés tot el que poden aportar al present, almenys en forma de pedagogia de l’entesa, els que hi van tenir papers institucionals. Com ara –i entre d’altres—Martí Carnicer, Josep-Lluís Carod-Rovira, Àngel Colom, Joan-Ramon Colomines-Companys, Xavier Folch, Ricard Lobo, Raimon Obiols, Magda Oranich, Pere Portabella, Carles Quingles, Rafael Ribó, Assumpció Sallés, Miquel Sellarès i Joan Vallvé.

Antoni Batista és periodista