Publicitat
Publicitat

El primer dia del que ve després

Tinguem-ho ben present: arribats on hem arribat, Europa és un factor determinant del nostre esdevenidor

Quin dia! Orgull. És el sentiment després de l’1-O. Un poble que es comporta com ahir ho va fer el català no podrà ser vençut. Avui ens hem llevat amb el cap i la moral molt alts. Avui som més forts, i ens hem de sentir més segurs que fa un mes. El camí cap a l’1-O, i l’1-O, han generat un impacte en l’opinió pública internacional que no afavoreix gens el govern central. L’actuació del govern espanyol (la brutalitat, les acusacions de sedició...) davant una mobilització exemplar de la gent ha causat revulsió. Catalunya ja és a la llista de problemes en els quals Europa sap que, tard o d’hora, s’haurà d’implicar.

Un referèndum amb tots els ets i uts no l’hem aconseguit fer. Sempre hem sabut que el govern del PP el podria desnaturalitzar si estava disposat a acceptar el cost de posar-se en evidència internacionalment. Ho estava i s’hi ha posat. Ells sabran el que es fan.

Catalunya ja és a la llista de 'problemes' en els quals Europa sap que, tard o d’hora, s’haurà d’implicar

I nosaltres què farem, ara? Més enllà de les accions reactives de protesta que poden tenir lloc aquesta setmana, una opció és mantenir una posició ofensiva i anar directament a la DUI. Al cap i a fi, la independència té majoria al Parlament i si se’ns impedeix sistemàticament fer el referèndum que correspondria no ens podem paralitzar tot donant la clau del nostre futur a qui no ens vol bé. No discuteixo, per tant, la legitimitat de la DUI. Però crec que la pregunta que ens hem de fer és una altra, la de l’oportunitat: ¿on ens porta una DUI immediata? Potser decebré algú si dic el que a mi em sembla evident: d’aquí un mes Catalunya no serà independent. Si no hem tingut prou força per fer el referèndum que volíem, difícilment en tindrem per proclamar i afermar un estat independent. En si mateixa aquesta observació no desqualifica l’opció de la DUI. Es pot argumentar que un final d’etapa èpic té valor. Tampoc ho discuteixo. Si el govern central continua cometent errors, ho tenim garantit. Però pot ser un final patètic si no en comet tants, amb un govern de la Generalitat retorçant-se en el vent (“ twisting in the wind”, diuen els anglesos), exposat a la penosa evidència de no poder comptar amb la plena obediència de jutges, policies o empreses (a l’hora, per exemple, de recaptar impostos), i perdent, dia a dia, el suport internacional que ha anat guanyant. La DUI a curt termini és, doncs, un risc que cal avaluar amb el cap fred i sense confiar en excés en els errors de l’adversari.

Pitjor que la DUI seria que féssim la DUI per falta d’una altra cosa. S’ha imposat massa la idea que el govern de la Generalitat només té dues alternatives: la DUI o convocar unes eleccions autonòmiques que, inevitablement, connotarien desfeta i retorn a la política autonòmica tradicional. Però, en les circumstàncies actuals post 1-O, hi ha altres opcions.

S’ha imposat massa la idea que el Govern només té dues alternatives: la DUI o convocar unes eleccions autonòmiques. Hi ha altres opcions

Només un exemple. Imagineu-vos que s’anuncia, amb una certa solemnitat, que no es renuncia a res, però que durant un temps, d’entre un i dos anys, no es recorrerà a la unilateralitat (en podríem dir una “suspensió activa i temporal de la unilateralitat”). Es tractaria d’un missatge que s’enviaria ben alt als ciutadans de Catalunya, d’Espanya i, sobretot, del món. Per descomptat, continuaríem lluitant contra totes les agressions, passades i futures, a la Generalitat, i persistiríem a fer sentir la nostra veu arreu (aquesta és la part “activa”). Per què procedir així?: doncs perquè sempre hem sabut que la lluita serà llarga, perquè convé mantenir les estructures de resistència, per anar sumant sectors catalans que encara no han fet el pas o que tot just l’estan fent i, sobretot, perquè això serà aplaudit en un món que fixarà la mirada en el govern espanyol amb l’esperança que aprofiti el que interpretarà com a mà estesa. A ulls europeus, i del món, la banda catalana del conflicte es carregaria de raó. Faig constar que no és el mateix un encadenament de moviments tàctics en el dia a dia que impliqui, de facto, l’absència d’unilateralitat durant un període que una situació en què es fa un anunci previ de no unilateralitat per al mateix període. Això segon té molta més força i envergadura estratègica. Indica que continuem prenent la iniciativa i que no anem a remolc. També crec que no s’hauria d’anar més enllà en compromisos previs. Al final del període tot queda obert.

Si no se segueix el camí de la DUI, l’horitzó màxim d’unes eleccions autonòmiques són dos anys. Caldria, esclar, sospesar la possibilitat d’anar a eleccions a curt termini. Sé que és perillós i jo mateix he escrit que si el president acaba dissolent el Parlament i convocant eleccions autonòmiques seria un senyal de desfeta. Per tant, caldria ser molt curós. Després d’un 1-O que ens enorgulleix i ens enforteix, unes autonòmiques no serien un pas enrere si, i només si, es complís una condició: que Junts pel Sí es tornés a presentar amb un programa similar al que acabo de descriure, i que, com el 27-S, els tornéssim a donar un caràcter de plebiscit. Com ja vam dir el 27-S, si no podem comptar-nos en un referèndum ens comptarem aprofitant els processos electorals impossibles de prohibir. Afegeixo un matís important: si el govern de Madrid pretén destituir el president o el vicepresident, llavors el camí de les eleccions no l’hem d’emprendre. Els facilitaríem la feina.

Tampoc hauríem d’oblidar que el 2019 hi ha eleccions europees, una altra magnífica oportunitat de comptar-nos i enviar un missatge potent de la vocació europea de Catalunya. Tinguem-ho ben present: arribats on hem arribat, Europa és un factor determinant del nostre esdevenidor.

Riure, malgrat tot

Etiquetes

Més continguts de

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT