Ser antipàtic

El catalanisme no es pot permetre ser antipàtic. S’ho pot permetre el nacionalisme d’estat, fins i tot certa esquerra, però no el catalanisme ni l’independentisme ni el nacionalisme català. Això és així perquè els seus plantejaments no es refereixen a un ideal abstracte, sinó a una proposta concreta sobre un terreny concret i amb una societat concreta, la catalana, que si ha de ser independent ho ha de ser des d’un acord social mínimament sòlid. La prova d’això és Espanya: Espanya s’ha creat de manera artificial durant segles, i si fins fa poc se’m podia replicar amb la Constitució pactada del 78, que podem acceptar-ho com a més o menys cert, des de l’any 2006 (i especialment el 2017) això ja no és així: Espanya ja no és un pacte, i fins i tot ha preferit evitar per la força qualsevol alternativa democràtica. Per tant, l’independentisme (catalanisme/sobiranisme/etcètera) ha de fer-se la següent pregunta: com fer una oferta de país que pugui no ser massa artificial, massa indigesta, massa inassumible per a un nombre massa elevat dels seus habitants, i fins i tot per a la comunitat internacional?

Tot això ve de tres preocupacions palpables: l’auge de l’extrema dreta per una banda, la nova onada immigratòria per l’altra, i el fracàs del Procés en tercer lloc. Que hi hagi gent amb ganes de votar Aliança Catalana es deu a tots tres factors: a una onada europea a la qual Catalunya no és aliena, a una incapacitat excessiva d’integració dels nouvinguts a la catalanitat (i una manca de voluntat de molts d’ells) i, esclar, a la frustració d’un Procés que si tenia alguna cosa bona era la seva inclusivitat: tothom estava cridat a votar, sense distincions d’origen o d’idioma. Un cop el resultat del referèndum no va poder ser aplicat, i un cop reprimit el dret a decidir dels catalans (tant pel que fa a la independència com pel que feia a un simple Estatut), el repte de trobar un projecte integrador es fa ara doblement difícil. Què pot ser més integrador que un procés electoral on decidim el que volem ser (i insisteixo, en aquest concepte hi incloc l’Estatut)? Si no podem trobar un mínim comú denominador, un sistema jurídic i social on tothom es trobi més o menys representat, ja no només serem els independentistes els qui no ens hi sentirem representats: els immigrants tampoc no s’hi sentiran, com ja comença a veure’s amb les obres de teatre infames i la catalanofòbia creixent entre diverses comunitats (especialment llatinoamericanes, com vam veure en el cas Esas Latinas a l'Ajuntament de Barcelona). I més enllà: la comunitat internacional també deixarà de veure’ns com un projecte que val la pena. Com una bona idea. Com una idea, com a mínim, millor i més viable que la idea d’Espanya.

Podem assenyalar la repressió, les injustícies, l’esperit poc democràtic de l’Estat, fins i tot podem al·ludir al 1714, i tot això ho entendrà tothom. A dins i a fora. Ho entendran perquè està fora de tot dubte, però aquest article ve a dir que això és insuficient: malauradament, també hem de ser més pacients que la resta, més acollidors que la resta, més impol·luts que la resta, perquè estem proposant un canvi de sistema que no pot ser ni capriciós ni donar símptomes de toxicitat. I estic parlant d’aparences, sí: no tot sentiment contrari a l’excés d’immigració és racista, però la connotació pot ser automàtica. Esclar. Per això es va prendre tanta cura en dir que és català tothom qui viu i treballa a Catalunya i vol ser-ho, i crec que aquest equilibri difícil no se li escapa a ningú. Com a mi no se m’escapa, tampoc, que ara l’equilibri pot ser el doble de difícil i que sovint ens haurem de posar més agres. Especialment davant les faltes de respecte cap a la llengua: ni un pas enrere.

El que em preocupa no és la raó que tinguem, ni l’amenaça (certa) de desaparició que estiguem patint, sinó la imatge. El resultat de cara als altres, tant els nouvinguts com la gent que ens observa des de fora. Sé que pot ser injust, però si no sabem oferir un projecte que sembli (i que ho sembli molt) millor que el d’Espanya, per inèrcia guanyarà el projecte d’Espanya. Simplement perquè és l'statu quo. "L’ordre”. Si realment volem canviar l’ordre establert, no n’hi ha prou amb exposar les nostres ferides: cal proposar una idea millor. Cal tenir un model que tothom vegi com una millor alternativa. Cal justificar per què vols el que vols, i què aporta de sòlid a la Humanitat. No perquè cap norma ho digui, sinó perquè necessitaràs molts suports. Molts amics. Molts. Molts més que els enemics que ja tens.