Què ha de passar amb la immigració, especialment quan hi ha processos ràpids de “creixement i renovació poblacional” i el canvi –amb tota raó– percebut és “fulgurant”, com afirmava diumenge passat en aquest diari el doctor Andreu Domingo? S’ha d’integrar per assimilar-la a la societat d’arribada? S’ha d’acollir el nouvingut en un gest de benvolença generosa? Cal fer polítiques inclusives que respectin, i fins i tot en protegeixin, les particularitats culturals?
En poc més de 700 paraules no pretenc respondre al fons de la pregunta. La meva intenció es limita, modestament, a mostrar els canvis de llenguatge amb què parlem de la immigració per acomodar-la a les sensibilitats ètiques i ideològiques de cada moment. A Catalunya, ni que sigui a glopades, els processos migratoris són endèmics. És a dir, ens són propis i ens defineixen en molts més trets socials i culturals del que ens imaginem. I és per això que som experts a trobar noves paraules per parlar-ne a cada moment.
Una altra cosa, més enllà de les paraules, són les condicions objectives de la recepció d’aquesta població. I si bé cada vegada són millors, la sensibilitat social encara creix més ràpidament, i per tant la percepció és més crítica. Les circumstàncies d’arribada –d’habitatge, laborals, sanitàries, escolars...– de les migracions del segle XX –per no anar més enrere–, podien arribar a ser estremidores. Però actualment, bé sigui perquè en tenim més informació, bé sigui perquè hi ha més consciència social, paradoxalment, les reaccions també són més extremes. Tant les dels que s’espanten i n’exageren l’amenaça, com les dels que en dissimulen les adversitats i les aplaudeixen insensatament. I és a causa d’aquests canvis de sensibilitat que en parlem amb noves paraules. Les paraules solen anar més de pressa a canviar que no pas la mateixa realitat, i és més fàcil acomodar el llenguatge a com ens agradaria que fos el món que no pas que el món sigui com voldríem que fos.
En concret, a Catalunya es pot observar la línia temporal que ens ha portat de parlar d’integració, passant per acollida fins a acabar en inclusió. Tot i que durant molts anys la paraula integració havia estat l’habitual per descriure el procés d’acomodació de l’immigrant, en els entorns més experts és un terme maleït. Suggereix un procés unidireccional on el foraster és qui s’ha integrar a la societat autòctona. Però, consideracions morals a part, es parteix d’un reduccionisme cec. D’una banda, no es té en consideració el fet que tota integració al lloc d’arribada també implica una dolorosa desintegració del punt de partida. De l’altra, només hi pot haver integració si el lloc d’arribada és homogeni i reconeixible, cosa que si es podia imaginar cinquanta enrere, la diversitat actual la fa impensable. El dilema que ara es planteja l’immigrant és: desintegrar-se... però per integrar-se en què?
Més endavant va arribar la idea de l’acollida, que tenia interès perquè esquerdava la unilateralitat del procés d’aculturació i repartia l’esforç amb un receptor benvolent. Una idea paral·lela a la de nouvingut, que assuaujava la noció d’immigrant. La Catalunya, terra d’acollida, una proposta entre candeliana i pujoliana, no tenia pretensions sociològiques, sinó polítiques. Es tractava d’estovar el conflicte interior, però també d’afavorir una percepció més amable de la realitat catalana en els territoris espanyols d’emigració. Era un discurs condescendent davant d’una realitat prou més dura, sí, però no pretenia ser descriptiu sinó performatiu.
Tanmateix, ja en temps d’ideologia woke, el recorregut ha acabat fent un gir de 180 graus. Ara el discurs políticament correcte fa recaure tota la responsabilitat de l’èxit del procés migratori en el receptor i la seva capacitat per incloure el foraster, sense incomodar-lo. Una perspectiva que torna a caure en un parell de reduccionismes. Un, homogeneïtza la condició d’immigrant per raó d’una pretesa vulnerabilitat universal, com si tota respongués al mateix model. I dos, ignora que un procés d’inclusió sense condicions implica la desintegració de la comunitat que l’ha d’incloure. Òbviament, la primera i la darrera perspectiva es retroalimenten.
S’entén que s’hagi de superar allò que implica la unilateralitat de la integració i l’assimilació. I també és cert que vista la magnitud i el perfil divers dels moviments migratoris actuals, els termes acollida i nouvinguts fan curt. Però la inclusió justifica una nova unilateralitat que no valora l’esforç que també ha de fer el receptor i afavoreix la desconfiança cap a les polítiques que s’anomenen així. De manera que ja tornem a ser al cap del carrer. Potser ens calen noves paraules a l’altura de les noves circumstàncies.
