És que no fas cas de res

Sigui pel típic postureig victimista maternal o paternal, o per inquietant realitat, els pares d’adolescents acostumen a lamentar que els seus fills no els fan cas, que totes les normes, criteris, ordres, precs, suggeriments, "els entren per una orella i els surten per l’altra". Doncs bé, vinc del futur i porto bones notícies: al final, tot el que els has dit i, sobretot, tot el que t’han vist fer els acaba sortint, per bé. Trigaran més o menys, però una actuació serena i coherent dels pares, que demani respecte però que també n’ofereixi, acaba fent el seu efecte. Totes les vegades que hagis retingut l'"Ets un desastre!" i els crits, totes les converses a fons que hi hagis tingut quan a ells els anava bé i no a tu, totes les provocacions que hagis resistit, totes les vegades que els sorprenguis demostrant-los que tu sí que els escoltes, acaben millorant la convivència. Educar vol temps.