03/10/2022

Antoni Ferrer, poeta major

2 min

Ha mort Antoni Ferrer Perales , sens dubte un dels poetes importants en llengua catalana en el trànsit entre els segles XX i XXI. Seguint la distinció que es fa en la cultura anglosaxona entre major poets i minor poets (una distinció valorativa però no pejorativa, un grau de subtilesa que aquí rarament assolim), Antoni Ferrer sens dubte és un major poet, no tan sols per la seva tendència al vers llarg i als assumptes greus, sinó també, diguem-ho, per la importància de la seva obra. Els títols d'alguns dels seus llibres de poesia més destacats (Cant espiritual, Pietà, Cant temporal, o el darrer, Lux aeterna, inclòs dins el volum de Poesia completa 1979-2021 que tot just l'any passat va publicar la molt imprescindible editorial Alfons el Magnànim) no deixen lloc a dubtes: la seva és una poesia espiritual (per temàtica, però també per mirada, per alenada, per vibració), fondament alimentada per la música i la filosofia i la teologia, disciplines en les quals s'havia format el poeta. Ara bé: l'espiritualitat d'Antoni Ferrer no descuida la contingència ni la terrenalitat, no s'oblida (perquè no té sentit fer-ho) que som humanes criatures. Un home és mortal per les seves pors, i immortal pels seus desitjos: aquesta sentència atribuïda a Pitàgores crec que il·lumina bona part de la poesia d'Antoni Ferrer. En tot cas, és un poeta de qui es pot dir que el seu Cant espiritual dialoga amb els de Joan Maragall, Blai Bonet o Josep Palau i Fabre, així com amb la poesia transcendent de Joan Vinyoli, i això no és una cosa que puguem dir de qualsevol poeta.

Al mateix temps que és un poeta d'envergadura, també és un autor desconegut per a molts lectors, fins i tot per a molts lectors de poesia. Hi deu haver ajudat un caràcter que se m'ha dit que era discret i poc donat a la vida social literària. Jo mateix no l'he arribat a conèixer en persona, i he d'admetre que vaig arribar no fa tant de temps a la lectura de la seva obra, per recomanació del no menys gran Enric Sòria. Però d'aleshores ençà n'he estat un lector agraït i admirat, i en certa manera això, llegir els nostres autors sense necessitat de tractar-los, hauria de ser més habitual. Després, el fet que Ferrer fos valencià (de l'Alcúdia de Crespins, a la comarca de la Costera), i que publiqués sempre en segells editorials valencians i més aviat petits, en deu haver condicionat també la difusió. Però, sobretot, si tants desconeixen un poeta com Ferrer és perquè nosaltres mateixos seguim sense saber pensar i articular, tota sencera, la cultura que es fa en català. Aquesta és una qüestió sempre pendent que no depèn de ningú més que de nosaltres mateixos: per a la pervivència de la llengua, i de Catalunya mateixa i dels Països Catalans, és molt més important que aprenguem a entendre la nostra cultura com el conjunt que és, que no totes les tracamanyes dels polítics. Deixin-me tancar l'article amb un vers del Cant temporal d'Antoni Ferrer que es pot llegir com a esperança o com a neguit: “El que ha sigut perviu, serà el que és ara”.

Sebastià Alzamora és escriptor
stats