03/05/2021

L’aparador madrileny

4 min
Instal·lació a Ifema des d'on s'informarà dels resultats electorals d'aquest dimarts a la Comunitat de Madrid.
Disponible en:

Hi ha entre nosaltres qui considera que els mitjans i els opinadors catalans hem dedicat massa atenció a la convocatòria electoral de la regió de Madrid, que culmina avui a les urnes, i ho atribueix al fet que no hem aconseguit “alliberar-nos del marc mental espanyol”. Del marc mental no ho sé; del físic (polític, jurídic, policial, etcètera) és evident que no, que ara per ara no hem reeixit a alliberar-nos-en. Justament per això, qualsevol independentista que mantingui una relació mitjaneta amb la realitat hauria d’entendre que allò que s’esdevingui en la política de Madrid (de Madrid comunitat autònoma i de Madrid metàfora del poder estatal, dos àmbits molt interconnectats) ens interessa i ens concerneix. A cap dels patriotes irlandesos que lluitaven –i lluiten– per l’emancipació total de la seva illa se li ha acudit mai considerar amb indiferència l’evolució de la política britànica.

Per exemple, des d’una perspectiva catalana, ¿és irrellevant que, un cop tancat l’escrutini d’aquest dimarts a la nit, Ciutadans baixi un graó més cap a la seva tomba política? Ciutadans, el cap de llista madrileny del qual, l’advocat de l’Estat Edmundo Bal Francés, encara reivindica que en la tardor catalana del 2017 hi hagué violència i que, per tant, els líders del Procés haurien d’haver estat condemnats per rebel·lió a 25 anys de presó... ¿És irrellevant que el neofranquisme de Vox pugui esdevenir força de govern en una comunitat de quasi set milions d’habitants? ¿Ens ha d’importar un rave que el Partit Popular de Pablo Casado es vegi desbordat pel dretanisme desvergonyit i desacomplexat d’Isabel Díaz Ayuso...? No cal ser Napoleó per entendre que l’observació i l’anàlisi dels moviments del camp adversari és condició indispensable si hom aspira a algun èxit propi.

La comunitat autònoma de Madrid és, en aquesta primavera del 2021, el gran laboratori i el gran aparador de la política espanyola. Tota la precampanya i la campanya electoral dels passats març i abril ens n’han subministrat proves abundants. I els darrers dies previs a la votació hi han afegit dues notícies en aparença menors, però plenes de significat: el primer i únic president socialista de l’autonomia madrilenya, Joaquín Leguina, i el filòsof i activista Fernando Savater van mostrar el seu suport a la presidenta-candidata del PP, Isabel Díaz Ayuso.

Joaquín Leguina Herrán, demògraf de formació, havia estat un jove militant del Frente de Liberación Popular i, el 1973, contractat per la CEPAL (Comisión Económica para América Latina y el Caribe) era a Xile, assessorant el govern de la Unidad Popular del president Salvador Allende. I bé, diguin-me romàntic, però m’impressiona profundament que un testimoni presencial del sagnant cop d’estat de l’11 de setembre de 1973, de la brutalitat dels milicos de Pinochet, dels botxins de Víctor Jara inspirats per la CIA, expressi ara la seva identificació política amb una imitadora de Donald Trump que no té cap escrúpol a blanquejar la ultradreta i a pactar-hi, si ho necessita.

El cas de Fernando Savater (en realitat, Fernando Fernández-Savater Martín) és a la vegada similar i diferent. També ell va tenir una joventut amb teòriques vel·leïtats revolucionàries i proximitat a Herri Batasuna, però ja fa tres dècades que canvià de cavall per transmutar-se en ferotge antinacionalista basc, inspirador intel·lectual d’Unión, Progreso y Democracia (UPyD) i padrí de Ciutadans. Aquests dos projectes polítics han naufragat sense cap glòria, però això ha deixat incòlume la convicció de Savater de trobar-se sempre en possessió de la veritat (em consta, perquè hi vaig polemitzar més d’un cop), convicció enfortida pel tracte de favor que li dispensà durant anys i panys el diari El País. Avui, després del doble fiasco amb Rosa Díez i amb Albert Rivera, sembla haver trobat en Isabel Díaz Ayuso la seva nova musa. El cas és seguir donant lliçons i separant, com un sacerdot, el bé del mal.

Fixem-nos, però, en una cosa: ¿quina és la força que ha mogut Savater des del llibertarisme juvenil, passant per la socialdemocràcia i pel liberalisme ataronjat, fins a la simpatia per la dreta extrema, probablement aliada amb l’extrema dreta? ¿Quin és el motor que ha desplaçat Leguina des del socialisme autogestionari del FLP, des de la complicitat amb el Xile d’Allende, passant per la socialdemocràcia cada cop més tèbia del PSOE de González, fins al dilema socialismo o libertad de Díaz Ayuso? Doncs el nacionalisme espanyol, la defensa intransigent de la unidad del Estado, de la lengua común, etcètera.

Joaquín Leguina ho ha admès obertament, en justificar el seu suport a la presidenciable del PP madrileny: el que li resulta intolerable del PSOE de Pedro Sánchez és que arribés a la Moncloa i s’hi mantingui gràcies a los separatistas catalanes i els batasunos de Bildu. Enfront d’això, millor la dreta àdhuc si inclou Vox, que no és franquista, sinó “derecha populista”.

Fernando Savater havia escrit fa temps que “el nacionalismo en general es imbecilizador”. Deu ser per això que li encanta Díaz Ayuso, “la caña de España”.

Joan B. Culla és historiador

stats