Aquesta duresa ambiental
He tingut l'ocasió d’intervenir en una minúscula part dels continguts de La Marató de TV3 (dissabte que ve no, l’altre), que aquest any està dedicada a la salut mental. I precisament per la simplicitat de la història en què m’han convidat a intervenir, que encara porto dins, voldria compartir, sense entrar en detalls, el parell de lliçons que n’he tret.
No ens creguem invencibles. Tots, fins i tot aquells que fa anys que demostren la seva capacitat per gestionar càrregues de feina intenses, responsabilitats indelegables i pressions diàries, podem necessitar ajuda psicològica en un moment determinat. Demanem-la. O acceptem-la si ens la venen a oferir. No és cap vergonya, ni fa feble, sinó que més aviat és el senyal que estem exercint responsablement la tasca que ens han encomanat.
Adreço aquesta recomanació especialment als homes, normalment menys disposats a parlar d’estats d’ànim, a demanar o acceptar un cop de mà, sobretot aquells que són vistos a la feina com la font d’autoritat.
Diuen els experts que els entorns estressants són terreny adobat per al desencadenament d’una crisi de salut mental. Doncs bé, tots plegats fa temps que estem vivint en l’entorn estressant de la pandèmia. Siguem conscients que la majoria no ho està passant bé. No és casualitat que pandèmia i salut mental vagin lligades tot sovint a les notícies. ¿Podríem mirar de rebaixar la duresa ambiental en què ens movem? Per començar, n’hi ha prou amb un senyal d’urbanitat, d’atenció cap a l’altre, de posar-se en el seu lloc, de deferència inesperada, que ajuda tant qui el rep com qui el dona. Aquests senyals produeixen cordialitat, i la cordialitat es multiplica. Pot ser una forma de fer prevenció amb la nostra salut mental i amb la d’aquells amb qui tractem.
