Armes i gambes

Llegeixo a l'ARA que “ERC manté l'exigència que es desclassifiquin i es facin públiques les autoritzacions judicials a l'espionatge de 18 independentistes amb aval judicial, tot i que el PSOE s'hi nega i només accepta fer-ho a petició judicial”. Sí, esclar, potser aquell jutge que va autoritzar l’espionatge ara autoritzarà que s’expliqui per què. També hi llegeixo que si aitals autoritzacions es fan públiques “es veurà que qui queda malament és el CNI, afirmen fonts coneixedores dels expedients”. 

Sense més novetats, no puc deixar de pensar en el capítol de Crims de la setmana passada. La policia escolta amb autorització les trucades d’una presumpta assassina. Un dels agents de la Guàrdia Civil explica que al principi els presumptes mai no enraonen perquè s’ho pensen, que poden ser espiats, però que passen els mesos i llavors sí que es deixen anar. I vet aquí que un dia la presumpta assassina (que ho acaba sent) rep una trucada. Li pregunten quan serà “l’entrega de les armes”. Ostres, la senyora perillosa espera un carregament d’armes. La segueixen, no fos cas, i al final s'adonen que ho han sentit malament. Que no, que no era una entrega d’armes. Era una entrega de gambes.

M’imagino una cosa similar amb això del CNI “quedant malament”. Com allò d'“un tal Orni”. M’imagino que devien espiar a tort i a dret i potser van confondre gambes amb armes, perquè em sembla molt difícil tenint tot un Pegasus, un departament d’informàtics, d’escoltes, de gent acostumada a fer de tot per espiar, no haver trobat les urnes. No en van parlar mai, els espiats? Potser no. Potser els espiats, sabent que potser eren espiats, no en van parlar mai, o és que Pegasus no té accés a Telegram i Signal.