Arrels de la “paraula viva” de Maragall segons Riba (1953)
Peces històriques
De l’entrevista de l’escriptor Joan Teixidor (Olot, 1913 - Barcelona, 1992) al poeta Carles Riba (Barcelona, 1893 - 1959), publicada a Destino (16-V-1953). Traducció pròpia. Demà, 7 de març, a les 19 h, se celebra al Petit Palau (Palau de la Música) un espectacle escènic i musical titulat Paraula Viva, organitzat pel diari ARA. És un homenatge a Joan Maragall i a Clara Noble a partir dels versos més significatius del poeta.
[...] Diu Carles Riba: “Nord i Sud són conceptes fonamentals, d’aquells que expliquen l’home i l’esperit (com els de romàntic i clàssic, apol·lini i dionisíac, obert i tancat, etc.) Són dos pols on certes virtuts es concentren. Si això es diu dels pobles, també pot dir-se dels individus; qualsevol té un nord i un sud. Entre ambdós està la Humanitat sencera. No és possible la valoració de l’un per l’altre, sinó tan sols la seva comparació. Cada època de la Història —o de la vida— es decideix per un d’aquests conceptes. Per una afinitat misteriosa o bé per una necessitat vital de compensació no menys misteriosa, o de canvi, és suficient un lleu contacte, allò que s’anomena una influència de lectura, per motivar que una força es desfermi, removent una poesia disminuïda en les comoditats d’escola literària. Recordem què ha passat amb Novalis [escriptor romàntic (Saxònia, 1772-1801)], llegit i traduït pel poeta Joan Maragall: una teoria, la de la paraula viva, construïda amb suggestions seves, i que encara és ben vàlida i opera tant per la seva força de veritat com per la lluminosa vaguetat amb la qual va ser formulada. Estic segur també que va començar un nou període de la poesia catalana quan Josep Carner va estudiar l’anglès per tal de llegir en els textos originals —així ho confessa ell mateix— els llibres escrits en aquella llengua. Després ve Hölderlin. Associem amb la paraula nord certa manera vehement de comprometre l’ànima en l’aspiració, en la sol·licitació, en la contemplació; en el sentiment de la vida, de la terra i del destí —o dels camins de Déu... Ara bé, tot allò que compromet l’ànima amb gran risc desvetlla i reforça les fonts de la poesia. També és nord certa manera de tractar el llenguatge: en lloc de procurar que se sotmeti el nostre pensament a unes fórmules ja existents que l’emmotllin, cal crear unes fórmules segons el nostre pensament, fent créixer el llenguatge junt amb ell; tot això és una temptació per a tot poeta, que té en l’idioma la matèria que ha d’informar. [...]
Hi ha unes arrels que ara amb prou feines endevinem en les grans creacions del nostre geni de segles abans, i cal la correcció d’uns caràcters que ara ens empetiteixen. Allò que, en aquest, sentit ha representat de renovació la poesia de Joan Maragall —¿com, sense això, romandria encara activa la seva influència?— ho ignoren fins i tot certs bons maragallians (si ho veiessin potser s’espantarien). [...] Els joves tenen la paraula perquè la seva paraula haurà de combatre més durament encara que no pas la nostra; però ja tenen on trobar estímul per a la lluita” [...].
