L’OBSERVADORA

La ràbia també vota

Quan Adlai Stevenson feia campanya presidencial contra Dwight Eisenhower, una senyora es va acostar al candidat demòcrata a la sortida d’un míting dient-li “Tothom que pensi el votarà a vostè”. Sembla que Stevenson va respondre: “Senyora, això no és suficient. Necessito la majoria”.

Compartint que la racionalitat i el contracte social són la base de la democràcia hauríem d’admetre que no són suficients per guanyar unes eleccions. La decisió de vot té molt de sentimental.

La campanya més melodramàtica dels últims anys als EUA mostra dos mons, dos planetes, dues realitats desconnectades i que senten mútua antipatia. S’han polaritzat més que mai les dues Amèriques. Els EUA estan avui amargament dividits per línies de classe, raça i cultura. Línies que, a l’hora de triar president, són emocionalment i racionalment difícils de travessar. No és tan simple com la bona i la dolenta o la progressista i la conservadora. Es tracta de maneres diferents d’entendre la llibertat personal. Es tracta d’estils de vida amb valors diferents, capacitats d’adaptació diferents, idees diferents sobre el paper de les dones i graus diferents de confiança o desesperança en el futur.

Cap resposta fàcil explica per què un especulador megalòman, depredador sexual, de caràcter inestable i egocèntric té possibilitats de ser el pròxim president del país més poderós del planeta. Però els canvis econòmics i la frustració que han generat, la renovació del Tribunal Suprem i la personalitat dels candidats ajuden a entendre-ho.

Antipolítica i decadència

Molts americans votaran republicà malgrat Donal Trump. Pot no agradar-los ell personalment, però connecten amb la seva oratòria de proclama nacionalista, de superioritat racial dirigida a l’obrer blanc pobre, que ha vist la decadència industrial i ha quedat descavalcat del Somni Americà. Hi connecta quan apel·la a la dignitat, a la ràbia i, sobretot, a la capacitat de plantar cara a les elits, que menystenen el ciutadà corrent. La mateixa Hillary Cinton ha reconegut que els demòcrates s’han allunyat dels treballadors. Si bé un objectiu de la campanya era acostar-s’hi, no té empatia amb aquells amb qui Trump es relaciona còmodament a la barra d’un bar i no recorre, a diferència del republicà, a la confrontació racial entre els treballadors menys qualificats.

Els EUA tenen un dels índexs més alts de pobresa infantil del món industrialitzat (29,7%). Per davant de Grècia (17,3%) i Hongria (16,8%). L’atur s’ha reduït a una xifra extraordinària -està per sota del 5%-, però les desigualtats i la precarització del mercat de treball passen factura a moltes famílies, que no veuen com sortir del pou. L’estancament salarial ha situat els obrers blancs en termes relatius en posicions del 1996, i amb uns sindicats afeblits que els resten capacitat negociadora. La competència de la producció xinesa ha accelerat el declivi de molts sectors i el canvi tecnològic ha fet la resta. La globalització ha tingut un cost molt desigual entre els treballadors segons el grau de formació i la seva capacitat d’adaptació i d’aprenentatge.

La inconsistència de Trump està molt ben dissimulada per la seva desimboltura. Menteix amb gran professionalitat. Mentre que el seu discurs es basa a recuperar l’orgull dels treballadors blancs, les mesures que defensa i practica van en direcció contrària. El candidat republicà havia defensat que els sous dels treballadors americans són massa alts i està a favor de les anomenades lleis del dret al treball, que debiliten la negociació i, de retruc, les condicions laborals. De fet, personalment ha tendit a contractar treballadors no sindicats per a les seves construccions i serveis.

Conseqüències vitalícies

Una de les decisions més transcendentals que haurà de prendre el pròxim president, i que pot aportar vots a Trump, malgrat ell mateix, serà la configuració del Tribunal Suprem. El màxim òrgan judicial és el responsable de pronunciaments sobre temes com els límits del poder presidencial, la llibertat d’expressió, l’avortament, la raça, la religió, la discriminació per gènere o orientació sexual, entre moltes altres qüestions delicades. El nomenament dels seus membres té caràcter vitalici. En aquest moment el Senat, de majoria republicana, porta mesos bloquejant l’elecció feta pel president Obama de Merrick Garland en substitució del jutge Scalia. Fins a quatre jutges hauran de ser rellevats per raons d’edat i això redefinirà del tot l’orientació ideològica de la màxima autoritat judicial del país. Serà una presidència amb conseqüències sobre la línia ideològica de la jurisprudència. Molts recorden encara la polèmica decisió Korematsu, quan el 1944 el Suprem va accedir a la petició de Roosevelt de permetre l’internament d’americans descendents de japonesos. Una decisió que Trump s’ha negat a criticar.

Personalitat i empatia

Quan utilitza la indignació, Trump vol acostar-se a allò que compartien Roosevelt i Bill Clinton. La capacitat de comprendre el que els altres senten i mostrar empatia. Quan Roosevelt demanava als americans tenir només por de la por connectava amb la necessitat de sortir de la depressió i la desesperació amb un nou acord, un pacte social. Llegia el pols emocional de la societat. Trump intenta llegir-lo a través de la ràbia, el racisme, la misogínia; menteix. Però Hillary Clinton no es pot permetre l’espontaneïtat, ni la demagògia. Se la jutja de manera més estricta, se li exigeix més capacitat de treball, de coneixement dels temes, d’honestedat, de sinceritat. És el candidat més seriós, més preparat, menys mentider i populista. Com a Stevenson, ara li queda ser capaç d’aconseguir la majoria.