'As bestas': una crítica des del sector renovable
Dissabte se celebra la gala dels premis Goya, i la pel·lícula amb més nominacions és As bestas, que opta a disset premis. “El eòlics ja tenen el seu Alcarràs”, em deia un company del sector fotovoltaic. En poc temps ens trobem amb una altra pel·lícula on el conflicte gira entorn d’una instal·lació d’energia renovable. Tornem a ser els dolents de la pel·lícula, vaig pensar. I la vaig anar a veure al cinema del meu poble, l’Alhambra de la Garriga.
A diferència d’Alcarràs, que en un article anterior vaig titllar de pel·lícula de ciència-ficció per la impossibilitat que a Catalunya s’arrenquin presseguers per fer-hi un parc fotovoltaic (la llei no ho permet), a As bestas Rodrigo Sorogoyen es basa (lliurement) en un cas real que hi va haver el 2010 en un petit poble semiabandonat de Galícia. Mostra el conflicte entre uns veïns per la decisió d’acceptar o no l’import que un promotor els proposa per fer-hi un parc eòlic.
As bestas és una gran pel·lícula. A més del conflicte del parc eòlic, tracta de l’amor, de la relació entre pares i fills, i entre veïns, de la pertinença, de la precarietat rural. Llavors, ¿què hi veiem de poc acurat des del sector de les renovables?
L’Antoine i l’Olga són un matrimoni francès, amb un nivell cultural alt, que han decidit passar la resta dels seus dies en aquell indret, cultivant el seu hort ecològic i venent els productes en mercats de la zona. La pel·lícula no ens mostra el detall del projecte de parc eòlic, no sabem com afectaria el matrimoni francès, i aquest és el problema, el que no mostra la pel·lícula: que un parc eòlic seria plenament compatible amb l’estil de vida dels protagonistes. Les activitats que es mostren (agricultura i ramaderia) es poden seguir fent perfectament amb un parc eòlic a prop. Els ramats poden seguir pasturant, i l’Antoine podria seguir cultivant el seu hort. Mai no es posen els aerogeneradors tan a prop de les cases. Els peus de les torres ocupen molt poc espai, i entre ells s’hi pot seguir fent la mateixa activitat, no és un recinte tancat.
Com a Alcarràs, ens trobem també amb escenes molt poc realistes d’una instal·lació renovable. L’escena d’Antoine al peu d’un aerogenerador, com si fos un Quixot embogit davant dels molins, és irreal. Un aerogenerador no fa el soroll eixordador que se'ns mostra. A dos-cents metres és d’uns 46 decibels, comparable al soroll d’una oficina o d’una biblioteca. A quatre-cents metres és comparable al d’una nevera. Per això es considera que a la distància mínima que cal respectar, de cinc-cents metres, no hi ha cap afectació acústica. L’impacte dels aerogeneradors és purament visual, estètic, res més.
I aquesta és la contradicció del personatge principal. L’Antoine peca d’ecologisme local i curt de mires, de l’efecte Nimby (l’acrònim en anglès de no al meu pati). D’on creu que li ve la llum de casa? És impossible que en tingui prou amb els tres panells fotovoltaics (comptats) que es veu que té a casa. N’hi caldrien molts més, i un sistema sobredimensionat amb bateries si volgués viure aïllat de la xarxa elèctrica, i això no seria òptim. El més eficient és compartir energia amb la xarxa, i substituir les energies fòssils per energies netes. ¿No viuria més plenament si, a més de la vida que porta amb el seu hort ecològic, pogués també contribuir a generar energia renovable amb el parc eòlic de la seva zona?
Lluitar contra el canvi climàtic implica fer la transició energètica, deixar d’importar i cremar combustibles fòssils, tancar les nuclears i generar localment amb energies renovables. I això lògicament té un cert impacte, no n’hi ha prou amb posar panells fotovoltaics a les cobertes. Calen també instal·lacions sobre terreny, vetllant perquè aquest desplegament de renovables es faci de la manera més ordenada i consensuada possible. Cal començar, però, per admetre que el paisatge que veiem des de casa nostra no pot mantenir-se inalterat. El nostre hort també pateix la crisi climàtica, i això l’Antoine ho hauria de saber.
