13/05/2022

'Alcarràs': una crítica des del sector de l’energia solar

3 min
Fotograma de la pel·lícula 'Alcarràs' on es veuen els camps presseguers que a la ficció s'acabaran convertint en camps de plaques solars.

Diumenge passat vaig anar a veure Alcarràs. Hi vaig anar amb un doble sentiment: per una banda, m’agrada el cinema, i tenia l’evident interès cinèfil de veure una pel·lícula catalana (i parlada en català) premiada internacionalment; i, per l'altra, tenia el neguit de veure com tractaria el tema de les plaques fotovoltaiques. Quan el febrer passat l’Ós d’Or de la Berlinale va recaure en una pel·lícula que parlava de l’abandonament de terres de cultiu per fer-hi una planta fotovoltaica les alarmes al sector solar es van disparar. De facto passàvem a ser els “dolents” de la pel·lícula. La preocupació al nostre sector era evident, però calia esperar a veure-la.

Les crítiques a la pel·lícula han estat molt bones, i poc hi podria afegir jo, però deixeu-me donar la meva visió personal sobre com tracta el tema de les plaques fotovoltaiques.

La pel·lícula certament parla de la substitució d’un ús agrícola (cultiu de préssecs) per instal·lar-hi panells fotovoltaics, però aquest no és el tema central. La pel·lícula tracta principalment de la caiguda del món rural, de les tradicions i de la família. I ho fa des de la mirada d’uns nens i adolescents que observen com la decadència del món rural està alterant la vida dels adults que tenen al costat (els avis, pares i tiets). Quin gran talent té la directora per oferir-nos aquesta visió des de la infantesa, com ja va fer amb la seva primera pel·lícula, Estiu 1993 (per a mi, millor que aquesta darrera, i ara parlo com amant del cinema).

Les plaques fotovoltaiques no hi apareixen com la causa d’aquest abandonament, sinó més aviat com una conseqüència. El conflicte central gira sobre els baixos preus que es paguen per la fruita, i hi surten els personatges manifestant-se contra això. Són aquests baixos preus els que els aboquen a un futur incert i decadent. Si no hi hagués les plaques fotovoltaiques hi podria haver l’abandonament de les terres, del qual també es parla. Sobre l’abandonament del terreny agrícola podem ser rigorosos: segons dades de l’Idescat, en els darrers 20 anys la superfície agrícola a Catalunya s’ha reduït en 98.501 hectàrees (xifra que suposa una pèrdua de més del 10%), i no ha estat per posar-hi plaques solars, sinó que les terres s’han convertit en boscos, principalment.

I ara parlem de com tracta el tema de les plaques fotovoltaiques. Deixant de banda que mostra una construcció d’un parc solar allunyada de la realitat (pel tipus de furgonetes, les eines i maquinària, pel soroll i per com mostra plaques no instal·lades, sinó simplement recolzades a terra, un detall que segur que ha passat desapercebut a la majoria del públic, però tampoc té més importància). 

El que trobo més allunyat de la realitat, i el que em preocupa perquè no ajuda gens al debat sobre la transició energètica i la sobirania energètica, és que a Catalunya avui difícilment es podran arrancar presseguers per posar-hi plaques solars, cosa que la converteix en una pel·lícula de ciència-ficció (no pretesa, esclar). La normativa (decret llei 24/2021, article 2.7) no permet fer plantes fotovoltaiques com les que es plantegen a la pel·lícula, perquè protegeix els terrenys amb usos agrícoles (i molt especialment els de regadiu, com és el cas dels presseguers). L'última imatge (alerta, espòiler!) de la família dreta mirant com una excavadora arrenca els presseguers és lamentable, per simple i irreal.

El debat de la transició energètica i la sobirania alimentària no el podem encarar amb arguments simples i allunyats de la realitat. No es pot plantejar com una tria entre un model o un altre, perquè no competeixen, es complementen. Primer perquè no cal “forrar de plaques i molins” (com alguns pensen) la superfície de Catalunya. Segons dades de la Generalitat en el Proencat, per assolir la transició energètica amb el 100% d’energies renovables a Catalunya caldria ocupar com a molt el 2,5% del territori, 80.270 hectàrees (valor inferior al que abans em referia com a superfície agrícola abandonada els darrers vint anys). I tampoc podem dir que només posant plaques a les teulades farem la transició energètica, perquè no n’hi hauria prou, ni aniríem prou ràpids. Calen també plantes solars sobre terreny, i parcs eòlics (també al mar). Segons Proencat, només arribarem a fer el 16,2% de l’energia sobre cobertes. Tots els països del món estan fent la transició energètica combinant eòlica i fotovoltaica, prioritzant cobertes, però també, i principalment, fent plantes sobre terreny. 

La guerra d’Ucraïna ens aboca a ser més sobirans en aliments i energia. I podem fer (hem de fer) ambdues coses alhora. Catalunya té una situació geogràfica i de recursos renovables privilegiada, comparada amb altres regions d’Europa. No la malbaratem fent-ne ús només per al turisme de sol i platja.

Manel Romero és enginyer industrial, soci de SUD Renovables i codelegat d’UNEFCAT
stats