Aspiracions catalanes i regeneracionisme espanyol (1906)

De l’article de Miquel dels Sants Oliver (Campanet, Mallorca, 1864 - Barcelona, 1920), publicat aquesta setmana fa cent vint anys a Diario de Barcelona(13-I-1906), diari que dirigia. Traducció pròpia. Format en dret, historiador, poeta i periodista, Miquel dels Sants Oliver va ser membre fundador de l’Institut d’Estudis Catalans. Ideòleg de l’autonomisme, regeneracionista, va deixar Diario de Barcelonaen discrepar de les seves posicions contràries al moviment patriòtic de la Solidaritat Catalana. Després va entrar a La Vanguardia, diari que va dirigir fins al final de la seva vida.

Molts cops ens hem preguntat: és essencial i irreductible l’aspiració de Catalunya a l’autonomia? ¿Es tracta d’una forma sine qua non, fora de la qual no pugui viure vida ordenada? ¿O és aquesta una solució transitòria, accidental, acceptada per a salvar discrepàncies passatgeres que, equivocadament o no, semblen insolubles de moment en un règim d’absoluta uniformitat? Ens inclinem a creure això últim i a pensar que la solució autonomista plausible en termes vagues i imprecisos per una part considerable de l’opinió catalana, no és, com es diu en termes polítics, una qüestió de principi, sinó una qüestió d’eficàcia, de mitjans conduents a una fi. Les discrepàncies, a parer nostre, no rauen pas tant en l’elecció dels mitjans (convertits ara en el vertader cavall de batalla), com en l’aspiració final, és a dir: el concepte de la civilització, la mena de vida nacional aquí predominant, l’impuls ascendent i d’incorporació a les avantguardes europees que aquí palpita. [...] No es té mai en compte, tanmateix, que fora de Catalunya hi ha un prejudici sistemàticament hostil, horrorosament hostil, a tota concessió particularista. No és gens encertat creure que sense una modificació essencial de l’esperit públic arreu d’Espanya es pugui obtenir la més lleu concessió amb caràcter d’excepció a la llei comuna. Creure que aquest estat d’opinió es pot dissipar i modificar de la nit al dia, és un altre desencert. Quan s’ha descurat aquí la influència sobre l’esperit públic de les altres terres, això mateix ha estat conreat i aprofitat pels enemics dels catalans que fingeixen que només ho són dels catalanistes. Espanya, gairebé en bloc, s’ha oposat a aquelles aspiracions: a les bones i a les nocives, a les prudents i a les sobreagudes, a les perilloses i a les salvadores; a totes. Aquesta és la veritable situació actual. Els homes públics reflexius que volguessin acontentar Catalunya segons un terme mitjà de discreció i prudència, es troben tancats en un cercle de ferro i arreu troben una paret. Són presoners de l’esmentat estat d’opinió i per modificar-lo i ablanir-lo no en tindran pas prou amb els seus prestigis personals ni amb les energies que els afanys dels càrrecs, per ells mateixos, s’encarreguen de consumir. [...] Potser no han acabat pas de comprendre que a Catalunya l’anhel de regeneració anava de veres i no era de cap manera un simple recurs retòric ofert als diaris. No cregueu pas aquells que diguin que de l’increment del regionalisme en tenen la culpa, amb les seves promeses i volubilitats, polítics espanyols com Polavieja, Silvela, Maura... No. L’increment del regionalisme, com el de les tendències extremes, ve de més lluny: de la rutina, del caciquisme, del règim d’oligarquia i arbitrarietat que hauria d’haver acabat el 1898.