Assalt contra dos diaris (1905)

Acudit gràfic de Joan Garcia-Junceda, Joan Junceda (Barcelona, 1881 - Blanes, 1948), al Cu-cut! (23-XI-1905). L'acudit va ser el pretext per l’assalt d’uns militars contra el setmanari i contra el diari La Veu de Catalunya, avui fa cent vint anys. Crònica –traducció pròpia– d’El Diluvio, diari barceloní que va detallar aquelles agressions. La ironia de Junceda remarcava que l’exèrcit no podia celebrar cap victòria quan fracassava en totes les guerres colonials. El dibuix representa un diàleg davant el Frontón Condal, on la Lliga Regionalista feia un gran àpat per celebrar el triomf electoral catalanista del novembre del 1905.

[...] Cap a les nou d’ahir a la nit [...], una colla d’oficials i caps de l’exèrcit, uniformats, reclutaven tots aquells de la seva classe que trobaven al seu pas per tal de fer, com ells mateixos proclamaven, una manifestació patriòtica de protesta contra les tendències autonomistes que cada dia s’observen en bona part del poble català. El grup es va anar engruixint ràpidament. A la poca estona arribaven davant la impremta del Cu-Cut! més de dos-cents oficials i caps de l’exèrcit espanyol. En tumultuosa revolta, picant de mans enèrgicament, proferien crits de “¡Viva España!” “¡Mueran los catalanistas!”, “¡Viva el Ejército Español!” i altres de la mateixa mena. La cridòria era ensordidora, els aplaudiments es confonien amb els crits, les botigues i portals del veïnat es van tancar ràpidament i estrepitosament com si acabés d’esclatar una formidable i regeneradora revolució. Iniciat l’espectacle, vam veure sortir de la impremta alguns oficials amb una gran caixa de fusta que van col·locar al mig del carrer. De sobte van sortir altres militars carregats de raimes, les llançaven al caixó i li van posar foc. [...] Entre la cridòria se sentien exclamacions de “¡A la Redacción ahora!” [...] Van anar cap al carrer Ferran. El governador civil, el general Fuentes, rodejat de militars, no va saber aturar aquells revoltats que cremaven exemplars i material d’impremta del setmanari catalanista. [...] Un comandant va atonyinar amb el seu bastó a un obrer que mirava aquell esvalot amb les mans dins el seu davantal de feina. Ignorem la causa de l’agressió, però es va sentir que uns oficials l’obligaven que cridés “¡Viva España!” [...] Poc després, el gruix de la manifestació va arribar al carrer del Pi, davant la redacció de Cu-Cut! Van trencar portes, vidres, mobles, llibres. Van arribar-se després fins a la redacció de La Veu de Catalunya, on van continuar les seves destrosses. A la Rambla van agredir un jove per cridar “Visca Catalunya!” A un ciutadà, Pere Manyà, de 38 anys, que volia protegir-lo escometent un militar, li van partir el cap d’un cop de sabre, i d’un altre cop de sabre li van tallar tres dits. A un altre jove, Miquel Casadesús, també el van ferir de consideració. A l’entrada del carrer Escudellers el governador militar va dir a oficials i caps que ja n’hi havia prou. Aquella tropa, després de discutir abraonada, va optar per seguir el general Castellví fins al Govern militar, on van jurar-li obediència amb visques i aplaudiments a cor què vols. Sadollats aquells militars del seu instint bèl·lic, el poble de Barcelona es va adonar de la naturalesa d’allò que havia succeït, mentre guàrdies civils, carrabina en mà, vetllaven per l’ordre públic [...].