Aules d’acollida i recollida
Hi ha uns herois. Són herois reals i morals. Al quadrat. No els veureu. Tampoc els sentireu. Us els presento: són els professors de les aules d’acollida. Però, ei, els que sempre parlen en català. Hola (en català).
A les aules d’acollida desembarquen alumnes que s'han incorporat en els darrers vint-i-quatre mesos al sistema educatiu català. És el primer i gran contacte amb el país, la cultura i la llengua. Primer xoc. Molts professors no volen fer aules d’acollida. Buf! És menys. No es llueixen. No. Però hi ha professors que sí. Ho fan perquè creuen, com tots els països del món, que són professors d’un país: Catalunya. I els arriba aquell nen, aquella nena, d’Hondures, Algèria, Ucraïna… I els hi parlen català des del microsegon 0. I els hi expliquen que això és un país que té una llengua, una cultura, una història… I al·lucinen mandonguilles amb Sugus. I aprenen que poden menjar d’aquest plat autòcton. I tot va bé fins que…
Aquells xiquets, quan tornen a les aules importants, superiors, senten que molts professors que haurien de fer les classes en català les fan en castellà. O els hi contesten en castellà. Quan surten al carrer tothom els hi parla en castellà. I els hi peta el cap i es pregunten: per a què serveix el català? I es reboten. Kleenex. Primer un moc que fa nosa. Després una ferida. Sang. Dolor. Crim. Ja és una llengua d’un règim dictatorial. Imposició. Racisme. I les aules d’acollida són una illa-presó. I els professors uns carcellers. I els nostres herois estan sols.
Aquí comença el drama del futur. Les aules d’acollida haurien de ser el sincrotró del sistema educatiu català. Són la central nuclear per fer energia. Interruptor. Clic. El sí o no. La llengua, la cultura, el país es juga en hores, dies, i en una persona. Esbufegada, suada, rebentada. La victòria o la derrota de molts nens i del país està en mans d’una persona. Tot ha de recaure en ella? Vegem-ho.
El que veiem és el futur. En fastigosos i dramàtics 360 graus. L'holística de la desesperació. I l’analfabet català es pixa o es mofa d’aquests nois que van al Saló de l’Ensenyament i, pregunta de micro en mà, no saben què és una serralada, ni situar els Pirineus, ni una comarca del seu país, ni el president del seu país… Ni saben on són ells. Ni qui són. Res i el no-res. I manta gent pitja el botó nuclear i surten els míssils contra el sistema educatiu, professors, pissarres… I ja fa anys i panys que els que venim de la cultura que ha fet aquest país ens preguntem: i els pares, on són? No hi tenen res a veure, amb tot això? Perquè ensenya l’escola i ensenya la família. Si falla una cama, falla el caminar.
Sense trepitjar el Pirineu tampoc se sap català. No Pirineu, no català. Després voleu que aquests nens que arriben aquí parlin una llengua que ni parleu, ni reproduïu. Però és que no els hi parleu de l’allioli empàtic, la farigola assilvestrada, Gaudí que només xerrava català… D’aquest país que ho ha fet i pagat tot. El català no falla pel sistema que mai ha tingut: falla per les persones. I després aquests xiquets queden sols, aïllats, extraterrestres. Empresonats a donar tombs per l’espai sense possibilitat de retorn a la terra. Els professors de les aules d’acollida avisen del futur.
Preneu nota: heu suspès. Sou vosaltres: professors dimits, pares dimits, país dimit. Preneu nota, perquè se’ns fotran vius. Rebotats contra tot. Contra vosaltres els primers. I anireu a parar a les aules de recollida de residus. Condemnats per qui vosaltres mateixos heu condemnat.