Ayuso lidera la reconquesta
Espanya es troba en mans dels seus enemics i necessita ser rescatada pels patriotes autèntics. Aquest és el missatge que emet cada dia la dreta espanyola (sobretot a través dels mitjans de comunicació que li són afins, que a Madrid constitueixen clara majoria, tant per quantitat com per influència), i és un missatge potent, perquè s'adreça a una part molt àmplia de la població: no tan sols als votants de dretes, sinó al nacionalista que molts ciutadans duen a dins sense tenir-ne consciència. És el famós nacionalisme banal descrit ja fa anys per Michael Billig, aquest que no sap com ho ha de fer per no dir “Kosovo”, per exemple. A Espanya, aquesta idea de salvar la pàtria té un rerefons històric que remet a la Guerra Civil, però és també, evidentment, el principal reclam populista de les extremes dretes i els neofeixismes actuals, tant a Europa com a Amèrica: davant dels migrants, davant del terrorisme islàmic, davant del virus xinès i contra “la política”, presentada com la causa de tots els mals, aquest partits o moviments criden la ciutadania a fer una pinya agressivament patriòtica. En la seva versió espanyola, la fan no tant contra els enemics externs (també, però no tant) com els interns: els rojos malvats i els catalans separatistes i sempre perversos.
La nova líder d'aquest nacionalisme ultradretà (però sempre més nacionalista que ultradretà, perquè el nacionalisme és encara més visceral, més irreflexiu i menys compromès, i per tant suscita adhesions més fàcils i més enceses) és Isabel Díaz Ayuso, que va començar la seva carrera política gestionant el compte fictici a Twitter de la mascota d'Esperanza Aguirre (un canet anomenat Pecas) i que ha fet una d'aquestes ascensions fulgurants que són tant del gust de la política espectacle. Ara com ara, és ella la que marca el pas de les dretes espanyoles, i de qui tothom està pendent, després de la seva maniobra de treure's del barret (la política espectacle adora els cops d'efecte i les coses extretes d'un barret) unes eleccions a Madrid el 4 de maig. Tots volen anar a redòs seu: Vox voldrien ser els seus únics socis i entrar a governar “seriosament”, i no de manera disfressada o subreptícia, com ho han hagut de fer en els tripartits dretans en què també hi havia Ciutadans. Per la seva banda, Ciutadans segueixen dient obertament (ho ha dit el seu candidat madrileny, Edmundo Bal) que prefereixen pactar amb Ayuso que amb Gabilondo, a pesar que Gabilondo digués que preferia pactar amb Ciutadans molt abans que amb Pablo Iglesias.
La dreta mediàtica (i altres dretes menys visibles però igualment potents, com l'empresarial, la financera o la judicial) tenen dipositades en l'actual presidenta de Madrid les seves esperances de reconquesta, com abans les van dipositar en Inés Arrimadas, Albert Rivera, una mica en Pablo Casado o, fins i tot, en Rosa Díez. Veurem si Ayuso també fa figa, com tots aquests, o és capaç d'organitzar un reagrupament de les dretes espanyoles a la manera del que fa temps que prediquen José María Aznar i la FAES.
Sebastià Alzamora és escriptor.
