La balança de Cap d’Any (1968)

De l’article —traducció pròpia— de Llorenç Gomis (Barcelona, 1924 - 2005) a la revista El Ciervo (XII-1968), nascuda en àmbits del catolicisme progressista. Fa mig segle, les sensacions, incerteses i temences sobre com anava el món no eren pas gaire diferents a les d’ara. Avui fa vint anys de la mort del periodista Llorenç Gomis, professor a la UAB, editorialista a La Vanguardia, primer síndic de Greuges a la UPF i fundador de la primera càtedra universitària de redacció periodística a Catalunya.

Els grans poders d’aquest món no han pogut amagar els senyals d’una gran impotència. Martin Luther King i Robert Kennedy han mort sota aquestes bales, que ja no sorprenen, i el poble nord-americà s’ha resignat. L’obscur temor al dèbil ha mobilitzat amb urgència els alts consells soviètics després de la desaparició de la censura i l’aparició d’una nova esperança en els pobles txecoslovacs, i un altre cop un petit país s’ha vist ocupat. La joventut que camina amb llibres a la mà se sent estranya al món de la gent més gran; unes vegades ha intentat penetrar sense èxit per les portes d’una elecció i ha fet campanya pel senador McCarthy; altres —París al maig— han cregut veure en l’ocupació de la Sorbona un símbol eficaç, com si la Sorbona fos la Bastilla d’avui; però, dissoltes les barricades i col·locades de nou les llambordes al carrer, s’ha vist que el fervor resultava minoritari i l’anarquia temorosa i temporera. Els noms breus que es pronuncien com a conjurs —Mao, Ho, Che— ni en els més entusiastes sonen a realitat, a certeses vigents, sinó a símbols d’un vague alè: ningú no emprèn la pelegrinació a Pequín, i resulta difícil trobar avui qui pretengui que la salvació terrestre pot arribar per via de la successiva i encomanadissa extensió geogràfica d’algun focus de perfecció ben organitzat ¿Per ventura hi ha algun paradís a la vista? I tot això succeeix quan s’ha arribat ben lluny. No em refereixo a les voltes a la Lluna, tot i que això forma part dels programes i els prospectes de l’establiment. Em refereixo al fet que distintes firmes poden exhibir realitats prou substancioses. Resulta, doncs, que hi ha descontentament on no hi ha pas fam; hi ha protesta fins i tot on hi ha progrés. Les xifres mostren que els poders establerts no porten pas malament del tot els assumptes. No és pas estrany que sovint no trobin gaire dificultat en revalidar els seus poders. I fins i tot en els països en què per un temps semblava posar-se l’esperança moral —l’anomenat Tercer Món— es veu dia a dia la repetició de velles trampes que eren vigents en altres indrets i temps, i l’astúcia dels poders d’arreu del món per tal d’unir-se, quan convé. [...] Però quan poso en un platet de la balança de Cap d’Any tots el indicis de crisis i desànims, d’impotències i claudicacions, de problemes mal tapats i de projectes immadurs, comprovo que, malgrat tot, la balança no s’inclina pas cap a aquesta banda. Perquè a l’altra trobem també tots els indicis que vulgueu d’una realitat poderosa i suficient: l’home no s’ha resignat pas, l’home no ha estat pas domesticat. Arreu hi ha gent que no es tanca mai a casa seva en veure que poca cosa pot fer, sinó que insisteix en l’esperança, aprofundeix en la fe, es nega a tancar els ulls o a creuar-se de braços. Si el món viu inquiet és perquè l’home no està gens satisfet amb aquest món i troba prou recursos de fe i esperança –sigui quina sigui la formulació conscient d’aquestes forces– per malgastar-se en anhels que semblen bojos. [...] Hi ha una internacional dels qui no es resignen pas, una internacional de la resistència moral a les mentides de pagament.