Bancs de trencadís

Mitja tarda, hora punta per alshopping a passeig de Gràcia. Assegut en un dels bancs-fanal d’en Pere Falqués, dècades d’història de les compres em contemplen. Malgrat la quantitat de persones que passegen o gaudeixen d’una de les seves terrasses, el turisme no ha tornat a dominar del tot aquest carrer. Només fa un any, les seves voreres estaven sota mínims després del confinament, i la previsió per a aquest estiu és de moderada recuperació. Els grups de russos i xinesos que pasturaven per les botigues més cares de la ciutat semblen haver minvat. Em creuo amb visitants molt joves, carregats amb motxilles en comptes de maletes.

Quan portes una bona estona al damunt d’un d’aquests monuments modernistes, t’adones de la poca gent que s’hi asseu per descansar. Al meu costat, ara mateix, una família d’estrangers s’ha aturat a fotografiar-s’hi. Els bancs de trencadís i ferro forjat recorden un París de postal, i donen un toc de distinció a aquest bulevard. Trenta-dos bancs situats en aquesta via dels negocis i el comerç, que a principis de segle van veure canviar la fesomia dels vianants, quan el passeig de Gràcia es va transformar en un punt d’atracció per a creueristes rics, que buscaven alhora les façanes de Gaudí i els exclusius aparadors dels seus establiments en un mateix pack. Chanel, Cartier, Prada, Valentino, Saint Laurent, com una alineació de futbol.

Avui, l’expectació de càmeres davant la Casa Batlló sembla haver-se apaivagat. Tot i estar plens, els locals de restauració segueixen a l’espera que el turisme torni a ser la nostra principal indústria. A molta gent ja li està bé que s’hagi reduït la marabunta de visitants, que el centre recordi un barri amb veïns i no només amb tafaners que deambulen fent-se selfies. Mentrestant, impassibles als canvis, aquests bancs tan característics semblen més fets per lluir-los que per asseure-s’hi. Fa un temps va circular l’absurda llegenda que les portetes de ferro que tenen a la base eren part d’un sistema de calefacció de carbó. Si això hagués estat cert, haurien estat els primers bancs públics a oferir una superfície tèbia on escalfar el cul. Que encara inventin coses sobre ells exemplifica la seva bona salut.