Blanc, groc, negre... Millet i els diners del Palau

"I com en els focs artificials, que quan creus que ja han acabat, en l'atònit i obscur silenci, s'encén encara un altre petard més lluminós, més complex i tronador...", parafrasejo Leonardo Sciascia en la seva obra El context, una paròdia despietada en què un inspector que investiga uns vulgars crims acaba descobrint els engranatges del poder corromput en les més altes instàncies, on les aparences, l'ambigüitat política i el crim sense culpable ho empara tot. M'ha vingut a la memòria l'autor a propòsit de l'escrit que el Palau ha presentat al jutjat amb el recurs de CDC contra la fiança per presumptes beneficiaris de l'espoli del cas Millet. No cal que els expliqui als que no han llegit la novel·la que malament que acaba l'inspector Rogas, el protagonista.

Un escrit tan innecessari com compromès per als interessos del Palau suscita diverses preguntes. Quina utilitat té? ¿L'Orfeó es mereixia aquesta última escenificació de confusa ambigüitat i submissió política? ¿Generen confiança en la societat catalana accions en què la víctima ignora les investigacions i es presta a salvar la cara de qui és assenyalat per la instrucció com a presumpte beneficiari d'una part del seu propi espoli? L'Orfeó va tenir la solidaritat de tots els ciutadans quan es conegueren les malifetes del duet Millet-Montull, ¿aquest és el millor camí per mantenir-la? Fins ara crèiem que la centenària institució havia superat bé la tenebrosa època Millet i la turbulenta etapa de transició en què, malgrat resistències i paranys, des de dins es van fer fora els corruptes; es va esbrinar el que havia passat posant-ho a disposició de la justícia; es van reorganitzar les seves estructures modernitzant-les i democratitzant-les i exigint un perfil professional als seus directius, cosa que ha permès girar full i començar una nova etapa deixant en mans dels tribunals tota la brutícia anterior. Al final d'aquest procés, recuperada la confiança ciutadana, la normalització de la institució era un fet i l'Orfeó, per fi, podia dedicar-se a la música i el cant coral.

Durant la dura etapa de transició el frau quedà fixat en 35 milions d'euros segons les auditories que abastiren els últims deu anys del mandat Millet. D'aquella xifra la destinació d'una part es va conèixer amb prou detall, però altres quantitats considerables no es va saber en quines butxaques acabaren pel silenci dels imputats, per la indecisa i tova instrucció inicial del cas, per l'escassa o nul·la col·laboració dels bancs i per les obvies limitacions que té qualsevol entitat cultural per investigar més enllà dels seus murs. Així i tot, es van recuperar quantitats importants i s'assenyalaren les rutes que havien seguit els diners espoliats: convenis sense causa legal i mai justificats (com els de la fundació de CDC o el del seu dirigent À. Colom per imports que ara s'estan tornant diferits en terminis quasi bíblics), factures falses com les de Letter Graphic, New Letter, Mail Rent, Altraforma, etc., també molts xecs emesos al portadori milions d'euros en metàl·lic. Es va comprovar de forma fefaent que els diners, per molt que li pesi a l'actual director de l'oficina antifrau, referint-se benèvolament a la ciutat del joc que es vol instal·lar en el Prat, sí que tenen color, almenys en el Palau de l'època Millet, el color blanc quan els diners s'enregistraven en la comptabilitat; el groc, quan també però referits a factures i conceptes falsos tapadora dels veritables destinataris; i, finalment, el negre, quan els diners sortien dels nombrosos comptes extracomptables i es perdien dins de maletins que sortien dels despatxos del Millet i del Montull.

Dins de l'àmbit jurisdiccional per on fins ara evolucionava el cas, els experts en delictes econòmics de la policia (UDEF), els pèrits d'Hisenda i l'administrador concursal de Letter Graphic, New Letter i Mail Rent han assenyalat CDC i la seva fundació com a presumptes beneficiaris d'una part dels fons procedents del Palau, motiu pel qual el jutge ha fixat la fiança de 3,3 milions d'euros contra el partit governant, i no se'ls ha acudit millor defensa que tornar a involucrar l'Orfeó perquè declari a favor seu sobre coses que correspon aclarir als experts i valorar a la justícia. El document lliurat al jutjat per l'Orfeó ja ha complit una bona part del que volien: generar confusió i sacsejar el Parlament desviant l'atenció dels informes de la UDEF, d'Hisenda i de l'administració concursal sense reparar en els efectes secundaris. S'ha tornat a aixecar el núvol de la sospita d'antigues connivències. Ara, el Palau torna a la primera línia judicial per reivindicar, encara!, la seva condició de víctima i a la vegada explicar al jutge una cosa inaudita: si vol o no els diners que els investigadors afirmen que vénen de l'espoli. Si hi renuncien, ja veurem com s'explica a socis, patrocinadors i ciutadania. Confiem que algú es llegirà els informes abans de fer cap renúncia. En l'actual conjuntura econòmica l'Orfeó Català tampoc està per a focs d'artifici i la credibilitat és sinònim de crèdit.