14/10/2021

Vindrà ara un Polexit?

4 min
Manifestació a favor de la pertinença a la UE a Cracòvia, Polònia.

Aquests darrers anys hem viscut el procés previ –i ara se'n veuen les conseqüències– de la sortida del Regne Unit de la UE; estem entrant ara en el que podria significar la sortida de Polònia, i ves a saber si no d’algun altre estat, com Hongria. És un tema sobre el qual he pensat força, i crec que és convenient que tots hi pensem, ja que pot acabar tenint conseqüències en les nostres vides i en les dels nostres fills i nets... Estem en una etapa en la qual es decidirà què serà la UE d’aquí 10 anys: si anirem avançant des de la unió comercial i la unió monetària cap a una unió política (amb una estructura diferent de les que coneixem, però de caràcter semblant a la confederal), o si tornarem a un cert estancament, o fins i tot si provocarem un retrocés. El futur serà molt diferent en un cas o en l’altre. Voldria fer unes reflexions, però abans voldria recordar dues situacions viscudes a Brussel·les que se m’han fet presents i que ara podria aplicar a la paraula del títol.

1. Dues anècdotes personals. Fa més de vint anys que vaig deixar la meva feina a la Unió Europea, primer a la Comissió i després fent tasques a partir d’encàrrecs que rebia. 

Recordo una discussió, amable però dura, amb un ministre britànic després que, en diverses ocasions, el Consell rebutgés, per 14 vots a favor i 1 en contra (ja podeu pensar de qui), propostes en les quals jo havia estat treballant. Enmig de la conversa vaig dir-li que si tan sovint no els agradava el que volíem fer, potser seria millor que marxessin. Mig seriosament i mig de broma em respongué que de cap manera, ja que mentre ells seguissin sent-hi podien evitar que féssim les coses que no volien...

L’altra ocasió va ser en l’època en què s’estava preparant una Constitució per a la UE, i també s’estava negociant una ampliació a tot un seguit de nous membres. En bastantes ocasions vaig defensar fermament que no es tanqués l’ampliació abans de tenir aprovada la Constitució, perquè els nou membres tinguessin molt clar on entraven i a què es comprometien, de manera que fessin canvis, si calia, a les seves Constitucions nacionals. La Constitució no es va aprovar, i l’ampliació es va fer, i es va donar entrada a uns quants països de l’Europa de l’Est que havien estat molts anys sota el règim soviètic.

2. El futur dels estats i de la democràcia. Tant un record com l’altre tenen a veure amb el que està passant actualment, i que jo definiria dient que els anglesos en el fons enyoren la seva Commonwealth, i els polonesos i hongaresos voldrien oblidar la seva subjecció al domini de la Rússia comunista. Dit d’una altra manera, els primers voldrien que Londres tornés a ser el que va ser durant molt de temps, i els segons voldrien evitar que Brussel·les es convertís en un possible nou Moscou. És molt curiós que en un cas s’intenti recuperar un record i en l’altre esborrar-lo... En tots dos casos s’està deixant de banda voluntàriament que les relacions de poder al segle XXI són, i seran, molt diferents de com van ser al XIX o al XX. Vull comentar-ho, això, i també afegir una reflexió sobre com s’està magnificant la dimensió emocional de la informació per manipular i orientar l'opinió pública.

La globalització no regulada, amb la mobilitat creixent de persones, productes i informació, fa que els petits estats moderns hagin perdut el poder que havien tingut en l’època industrial, i ara necessitin formar part d’agrupacions supraestatals. Aquest procés ja està tenint lloc des de fa anys a Europa, però ara també el veiem al continent asiàtic i al sud-americà. D’aquí uns anys viurem una estructura geopolítica formada per un conjunt de supraestats. Crec que això és natural i inevitable, i que el que s’ha de fer no és impedir-ho sinó assegurar-se que la construcció es faci cedint poders estatals, cap amunt i cap avall, però respectant i potenciant la pluralitat històrica que representen les llengües, les cultures i les tradicions. L’intent de voler-les conservar evitant formar part de l’agrupació, i mantenint una forta independència, és a la llarga molt perillós.

M’ha cridat l’atenció que tant en el cas britànic com en el polonès els processos s’han produït aconseguint majories populars prou àmplies. S’ha dit, segurament amb raó, que les actuacions dels governs (de dreta en un cas i d'ultradreta en l’altre) han actuat de forma molt “populista” i que les informacions destacades durant els processos electorals o les campanyes dels referèndums, més que oferint anàlisis objectives i descripcions de les conseqüències del vot, han buscat reaccions emocionals, ometent els possibles problemes. Crec que això lliga amb el que he dit abans sobre “enyorar” o “oblidar”, i per això penso que hi haurà moltes decepcions. 

Hi hauria molt a parlar; ja tindrem temps de fer-ho. Em quedo amb una sola idea: crec que és una obligació de la UE mantenir una postura clara i ferma, com ha fet en el primer cas i està començant a fer en el segon, però procurant alhora fer arribar a l’opinió ciutadana de cada país els problemes que els pot significar una sortida no pactada.

Joan Majó és enginyer i exministre
stats