“Uns es venen la nació per càrrecs i xavalla i els altres la regalen a qui arriba remolcat per traficants i màfies. I mentrestant els catalans llevant-nos a les cinc del dematí per pagar la festa”. Són frases d'una intervenció de la líder d'Aliança Catalana, Sílvia Orriols, al Parlament. Els que, segons ella, es venen la nació per xavalla són ERC; els que la regalen són el PSC; els que arriben remolcats per traficants i màfies són els immigrants que aconsegueixen sobreviure als viatges a bord de les pasteres. Amb aquella entonació que sembla sortida d'alguna gravació de TV3 dels anys vuitanta, la retòrica orriolista (una reducció de les efusions ideològiques del fundador del partit, Jordi Aragonès, cosiníssim del president Pere Aragonès) escup rancúnia contra tots els grups de la cambra, sobretot els de l'esquerra, i els fa culpables d'una Catalunya en la qual, segons ella, els catalans no poden viure. O no poden viure tranquils, ni amb horitzó d'expectatives raonable, condemnats a aixecar-se a les cinc de la matinada per sufragar els privilegis dels immigrants remolcats per màfies. Als grups de la dreta, especialment Junts, els tracta com als germans venuts al sistema, però germans al cap i a la fi, condemnats a entendre's un dia o altre.
Victimisme, demagògia, identificació d'enemics, assenyalament de culpables d'un suposat esfondrament nacional que té la seva màxima expressió en el fet de trobar-se magribins pels carrers. Racisme regat amb mentides (“ja voldríem que els fills dels catalans fossin tan ben tractats com els menes”), negacionisme del canvi climàtic (“una excusa per limitar llibertats”), natalisme (ella mateixa es presenta a X com a “mare de cinc catalans”), la sospita contra la cultura com una mena de luxe que només es poden permetre els vividors dels discursos woke (“sou avesat a viatjar”, li retreia a Salvador Illa, en to de sospita). Etc.
L'aportació d'Aliança Catalana al parlamentarisme català, després de més d'un any de presència a la cambra, és d'una mediocritat escruixidora, comparable només a la que hi va deixar Ciutadans durant la seva malaurada existència. AC no és tan sols un populisme sorgit del desencantament d'una part de l'independentisme després del Procés, sinó també de la retòrica de l'odi que van escampar Arrimadas, Carrizosa i companyia. Això mateix li augura (fins i tot sembla que li assegura) un fort creixement electoral en unes eleccions que Illa voldria no celebrar sense esgotar la legislatura, és a dir el 2028.
Els que aplaudeixen o somriuen davant de les presons envoltades de caimans i cocodrils de Donald Trump, senten satisfacció contemplant les passes de llangardaix del trumpisme del senyor Esteve que representa AC dins la política catalana. Una síntesi, segurament no tan inversemblant com pugui semblar, entre l'ultraespanyolisme de Vox i Ciutadans i el supremacisme d'un cert independentisme que ara se sent humiliat. Al seu voltant, i d'alguna altra proposta de moment extraparlamentària, pul·lula un eixam de ressentits i d'oportunistes.
