Ens calen polítics?

LEHMAN. El dossier que l’ARA va dedicar ahir al desè aniversari de la caiguda de Lehman Brothers -és a dir, els deu anys de la pitjor recessió del segle- resultava depriment per molts motius: la falta de previsió de polítics i economistes, les inèrcies incorregibles del capitalisme, el balanç tristíssim en termes de desigualtat i precarietat per a la majoria de la població... Però als ulls dels politòlegs, o de qualsevol persona interessada en la gestió pública, la conclusió més rellevant és el protagonisme absent de la política. En el balanç d’aquests deu anys costa repartir mèrits i culpes entre els governants. Durant aquest decenni hem vist desfilar presidents i ministres arreu del món occidental, i la majoria no passen de ser testimonis d’excepció del gran col·lapse econòmic. Fa tota la sensació que la crisi va aparèixer sense que la política pogués fer res per evitar-ho, i que la recuperació va arribar sense intervenció política o fins i tot, en el cas català i espanyol, malgrat la inoperància de governs bloquejats per qüestions extraeconòmiques. Costa no preguntar-se per a què serveix la política.

ESPANYA. Fixem-nos que a Espanya la crisi va colpejar més fort l’economia en temps d’estabilitat política -el govern de Rajoy amb majoria absoluta a partir del 2011-, mentre que els indicadors econòmics es van començar a recuperar de forma notable en un any de desgovern, repetició d’eleccions i pressupostos prorrogats (2016). A Catalunya, segons informava també ahir aquest diari, el creixement econòmic ha “batut totes les previsions” en el segon trimestre d’enguany i s’ha situat en el 3,1%, quatre dècimes per damunt de la mitjana espanyola. I això ha passat tot i la crisi política endèmica, amb un govern amb vocació d’interinatge, i quan encara són ben presents les conseqüències de la suspensió de l’autogovern i la fuga d’empreses motivada pels fets de l’octubre passat. Cal dir que la “recuperació” ha tingut pocs efectes sobre la qualitat de vida dels ciutadans, ja que les desigualtats han augmentat, així com la precarització del treball, els sous reduïts i el deteriorament dels serveis públics a causa de les polítiques d’austeritat adoptades com a conseqüència de la crisi.

ALCALDES. La ciutat de Barcelona, que després dels Jocs Olímpics va agafar embranzida, ha seguit escalant posicions en el rànquing de ciutats ideals per viure-hi i per fer-hi negocis, tot i que durant aquest decenni de crisi ha conegut tres alcaldes de partits diferents (Jordi Hereu, Xavier Trias i Ada Colau). Els dos primers van perdre el lloc no tant per la seva gestió com per la insatisfacció ciutadana pels efectes de la crisi global. L’alcaldessa Colau ha governat de manera precària i el seu equip no ha aconseguit alterar ni els bons indicadors de la ciutat, ni tampoc els dolents (la massificació turística, per exemple).

La crisi iniciada el 2006 va perjudicar electoralment gairebé tots els governants europeus. Va desgastar Zapatero, Rajoy, Montilla, Mas, Hereu i Trias. Però dubto que algun economista s’avingui a culpar aquests polítics del fortíssim impacte de la recessió, de la mateixa manera que ni Sánchez, ni Torra ni Colau tenen gaire a veure amb els indicadors econòmics saludables de l’actual conjuntura. L’economia fa la seva, i ha fet la seva mentre Espanya s’enfonsava en el fangar de la corrupció, Catalunya es dessagnava en un dolorós (i no culminat) procés sobiranista i Barcelona feia front als problemes derivats del seu propi èxit. En aquest sentit, si ens continuem sentint demòcrates, la pregunta que cal fer a politòlegs i economistes és: continuen tenint algun sentit, alguna rellevància, les polítiques internes en un context de crisi global?

Més continguts de