No és la 'guerra de Netanyahu'
Mentre la policia reprimeix les acampades erigides en un important nombre de campus nord-americans i europeus (Barcelona inclosa) i Biden declara, a molt pocs mesos dels comicis, que les veus multitudinàries dels estudiants i dels que els donen suport no li han fet replantejar-se la seva postura respecte a l'anomenat "conflicte al Pròxim Orient", el primer ministre Benjamin Netanyahu ha decidit amenaçar precisament l'administració Biden amb possibles accions si el Tribunal Penal Internacional emet ordres d'arrest contra representants israelians (entre els quals Netanyahu). A banda de la il·lògica iniciativa –un tribunal internacional estableix que s'ha produït un crim contra la humanitat, i en resposta el criminal decideix no defensar-se, sinó prendre represàlies contra la víctima–, resulta interessant centrar-se en el que aquest últim escàndol ens revela sobre el context a Palestina, independentment de si el pròxim pas és una treva o el tan anunciat atac a Rafah.
Una de les amenaces apunta a possibles represàlies contra l'Autoritat Palestina (AP) que podrien portar-la al col·lapse. Una acció més que possible seria congelar la transferència dels ingressos fiscals que Israel recapta per a l'AP en virtut dels Acords d'Oslo. Sense aquests fons, l'AP estaria en fallida. Una amenaça que Israel ha enunciat i aplicat en el passat, cosa que ha fet saltar les alarmes en nombroses cancelleries. Israel és perfectament conscient que necessita l'AP, igual que la comunitat internacional. L'AP és l'actor gràcies al qual Israel ha aconseguit externalitzar part de l'ocupació, molt principalment a través de la repressió que exerceix sobre els seus ciutadans el mateix govern palestí, finançat per estats occidentals que afirmen que es tracta de l'únic aliat per a la pau. Cada vegada és més gran el nombre de palestins que té clar que l'alliberament de Palestina passa pel desmantellament de la corrupta administració. De fet, diverses vegades les converses sobre el futur de Gaza després de la guerra s'han referit a la necessitat que sigui l'AP la que prengui les regnes de la Franja. Si queda població per governar, esclar.
L'altra hipòtesi és que Netanyahu planegi desencadenar una nova etapa del genocidi a Cisjordània. De fet, l'excusa de la violència sense límits a la franja de Gaza també és la represàlia contra Hamàs; així, el caos a Cisjordània podria ser utilitzat com a excusa perquè Israel hi intervingui encara amb més vigor. La violència –tant per part de l'exèrcit com per part dels colons que les forces de seguretat no controlen– s'ha intensificat a Cisjordània i Jerusalem en els últims mesos. Una cosa semblant ha passat dins de les fronteres d'Israel, on els ciutadans palestins han estat objecte de violències i represàlies en diversos àmbits de la seva vida pública i privada. Aquestes tendències fan llum sobre com Israel busca qualsevol excusa per culpar i reprimir els palestins en el seu conjunt.
I precisament aquesta mentalitat ens obliga a qüestionar-nos la insuficiència de les anàlisis centrades gairebé exclusivament en la figura de Netanyahu i els extremistes del seu govern. Els autors d'aquesta lectura atribueixen gairebé exclusivament la responsabilitat de la violència descarnada a un grapat de polítics –ajuda al relat que representin l'extrema dreta– que han radicalitzat l'arena política israeliana. Parlen, així, d'una guerra de Netanyahu i els seus, no pas d'un genocidi a mans d'Israel. El que aquests comentaris aconsegueixen és evitar reflexionar sobre la naturalesa del règim israelià i les tendències intrínseques del sionisme com a ideologia colonial, que estan basades en el càstig col·lectiu multidimensional del poble palestí i que tenen com a fi últim la neteja ètnica d'aquest poble als territoris del Gran Israel (que, depenent del mapa que consultem, arriba fins i tot a incloure parts de Jordània, Síria i el Líban). Aquest règim s'ha escudat en tot moment, fins i tot a hores d'ara, en el seu paper de víctima i en una legítima defensa que el dret internacional no atorga ni a l'atacant ni molt menys a la potència ocupant. D'acord amb el marc que anecdotitza Netanyahu, la seguretat d'Israel representa una prioritat per a la comunitat internacional. Aquesta seguretat, des del 1948, fins i tot abans de l'ocupació militar inaugurada el 1967, ha estat definida per les autoritats del país. No per coincidència, ha anat acompanyada de violacions sistemàtiques del dret internacional, que la comunitat internacional ha justificat una vegada i una altra. I de les quals, lamentablement, segueix sent còmplice.
