Camí del Coll de Banyuls (1936)

De la crònica del geògraf Pau Vila (Sabadell, 1881 - Barcelona, 1980) apareguda a La Publicitat (18-VII-1936) el dia en què ja arribaven notícies alarmants de la subversió d’uns militars espanyols a la colònia del Marroc. Dos anys i set mesos després, acabada la guerra, una multitud de catalans fugien cap a França pels passos pirinencs esmentats en aquest text.

Un afany per a establir la raó d’existència de Figueres al lloc del seu emplaçament ens ha portat de nou a recórrer les terres de l’Empordà, sempre franques i acollidores. La capital empordanesa nasqué, sens dubte, en funció de la vialitat del Pirineu marítim, del Rosselló cap ençà. Calia, doncs, tenir en compte els colls més assequibles d’una banda i altra. Escatir les conveniències d’un o altre camí pirinenc lliga amb la qüestió, tan debatuda, del traçat de la via romana, respecte a la qual han opinat els més conspicus dels historiadors i arqueòlegs vuitcentistes del Rosselló i de l’Empordà. Aquesta discussió erudita ha fet popularitzar els més fressables dels passos pirinencs: el Pertús, amb el seu at latere el coll de Panissars i els colls de la Marrana, de Banyuls i dels Belitres. Com que el primer i el darrer són ben coneguts, per ésser el lloc de pas de la carretera de Perpinyà l’un i del ferrocarril, per sota, l’altre, ens interessava conèixer la topografia dels verals que menaven als altres. I, especialment, veure la posició del monestir de Sant Quirze de Colera respecte a la collada de Banyuls, ja que per l’antiguitat d’aquest cenobi -que, segons sembla, fou fundat a les darreries del segle VIII o a començaments del IX- i tenint en compte la missió allotjadora que a la vera dels camins exercien els convents a l’Edat mitjana, la seva existència era un indici que feia suposar que la dita collada havia tingut una importància com a lloc de passatge. Cal tenir en compte, altrament, que d’aquells vessants de les Alberes no tenim notícia de cap altre establiment semblant, com no sigui el de Sant Pere de Roda, situat ja a les digitacions del cap de Creus, en una posició prop del camí de la costa. El camí que mena de dret al “Convent” -com diu la gent encara- des de Peralada flanqueja la vall de l’Orlina. Via amunt, hom troba Rabós, el darrer poble, graonat en un vessant entre vinyes i oliverars, cofat de teules daurades, al cap de les quals emergeix l’església fortificada amb el campanar d’espadanya capçat d’un matacà i l’absis realçat en forma de torre. Fins a Sant Quirze encara hi ha vinyes, en alternança amb camps regats. Les Alberes, que ara fan de frontera, nues d’arbrat, cobertes de verd per herbeis i garrigues, abaixen llur carena des del Puig Neulós (1.257 metres) cap a mar. El coll de Banyuls, davant nostre, s’aclofa sobtadament fins a 362 metres. A Sant Quirze -un casal descaracteritzat al costat d’una capella mal refeta- el vell camí, del qual resta un bon tros de carrerada, s’enfila pel llom de la serra vers la collada. [...] El camí s’esmuny agradablement per una boscúria de suros imprevista, en la qual velles alzines estenen llur brancada protectora sobre la sureda jove. [...] Canal amunt, l’arbrat forestal s’atura, els vessants, malgrat llur catifa primaveral tardana, mostren arreu els esqueis pissarrosos que l’abonyeguen; l’indret és d’una acollença severa. [...]