27/08/2021

Els camins dels senyorets

4 min
Les passejades estiuenques poden topar-se amb disgustos com ara camins indegudament tallats.

Una cruïlla és sempre un oferiment, una invitació. Les opcions es multipliquen en cada bifurcació. El traçat dret, el trajecte curt, la ruta ombrívola. Els camins rurals són capil·lars en el sistema venós del territori, per on circulen els somnis humits dels excursionistes. Esplugues verges, unicorns blancs, dreceres de fantasia per a caputxetes intrèpides. Molts no estan indicats, a diferència de les confluències urbanes; cal guaitar les fites i aventurar-s’hi, com ens endinsem en els misteris dels contes infantils. Hi ha llops, també, fora de les rondalles. Aquesta és la sensació que vaig tenir en un trencant de carretera de muntanya, més freqüentada per guineus i cabirols que per vehicles rodats, que voreja un conjunt de cases amb ermita pròpia enmig d’enlloc. Sota cartells enganyosos per obstaculitzar l’accés a ciclistes i passavolants (els locals sabem que el sender és públic), em va cridar l’atenció una placa metàl·lica, curosament fixada en una pedra amb dos cargols. I a la placa, un nom i unes credencials: “Legionnaire 2º REP Régiment Étranger Parachutistes”, el cos d’elit en la sanguinària ofensiva colonial de França a Indoxina, Algèria... Corre la brama que el francès, amo de les cases i artífex de la insígnia intimidatòria, hi fa maniobres paramilitars amb afins al Front Nacional. No he gosat esbrinar-ho, temo tant els llops com els caçadors de persones.

No és la por, però, el principal factor per dissuadir o barrar el pas a camins públics, sigui per al gaudi exclusiu o per preservar la intimitat. Al mateix llogarret n’hi ha d’altres d’intransitables degut a males arts menys aterridores. Urbanitzar i enjardinar l’entrada contigua a una finca particular, fent veure que el camí és privatiu, o fer desaparèixer tota indicació (oh, encanteri!) són transgressions discretes que no passen per alt als vilatans. És fàcil que l’autoritat no hi intervingui i aquestes pràctiques es normalitzin a força d’impunitat. Hi ha molt vip de fireta que aprofita la posició per apropiar-se d’espais públics o acaparar béns comunals. Com diu la dita castellana: ¿Quién ha tirado la piedra? El hijo del alcalde. Pues bien tirada está. Omplir la piscina a cuitacorrents i buidar el dipòsit d’aigua del poble o ofegar hectàrees de gespa en plena canícula són estampes que em venen al cap. El menyspreu dels drets col·lectius sol ser més matusser com més influent i més ben connectat es creu algú. Algú, com a contrari de qualsevol o de ningú, la massa sense nom, el populatxo, la plebs. En la mentalitat del senyoret l’obsessió per la privacitat i l’exclusivitat aboca a la cultura del castell, del búnquer, del mur. El revers de la cultura de la plaça, com a nucli de trobada i intercanvi. Fer poble, fer barri, és conrear el vincle, la solidaritat, la fraternitat, el veïnatge. Com retrata la pel·lícula argentina La dignidad de los nadies, implica compartir en lloc d’acaparar, col·laborar en lloc de competir, acollir en lloc de foragitar.

La piscina mallorquina de Pedrojota, que passa olímpicament de la llei de costes i impedeix el pas pel domini marítim terrestre, és una icona d’aquesta matriu de pensament. El posat estiuenc per a l’¡Hola! de la seva exdona, la dissenyadora Agatha Ruiz de la Prada –amb la piscineta de fons, en ple contenciós amb els ecologistes–, és una mostra de l’arrogància dels senyorets. Sort que ella, marquesa, baronessa i Gran d’Espanya, diu que l’omple d’aigua de mar. “La más ecologista”. Faria riure, si no fos perquè la justícia ha trigat anys a garantir que tothom pugui passejar, guaitar, banyar-se, embarcar o pescar en aquest bucòlic racó i a tombar, fa no res, la concessió del govern Aznar a l’antic propietari (família Calvo Sotelo, ves per on).

La justícia acostuma a ser comparsa dels privilegis emanats del poder; ja sigui aristocràtic, militar, polític, econòmic o mediàtic, sovint confluents. El Pazo de Meirás és una exhibició de la rapinya sistemàtica dels Franco, documentada per Ángel Viñas i Paul Preston. El generalíssim va inventar-se una donació per simular un títol que habilités l’espoli familiar. Finalment ha quedat acreditada la il·legalitat de la possessió, malgrat les bastes martingales d’aquests okupes de luxe, però no la mala fe dels hereus. Com que l’administració no va requerir l’entrega, el tribunal considera que la feien servir “de forma pública, pacífica, ininterrompuda i en concepte d’amos”. Fins al punt que el pronunciament, contrari al de primera instància, obligaria l’Estat a compensar les despeses útils, com ara jardineria i seguretat. D’això se’n diu ser cornut i pagar el beure. El pitjor és que, a banda de menystenir les protestes ciutadanes que es van produir, no es té present com la manca de resposta sostinguda del sistema desanima la queixa i desactiva el rebuig social per pura resignació.

Aquesta influència de factors com la por, la vergonya o la impotència en la inhibició de la denúncia sol passar per alt a molts historiadors. Penso en l’anomenat ius primae noctis, conegut com a dret de cuixa (derecho de pernada), que donava dret al senyor feudal a desflorar les serves en la nit de noces, com a senyal de vassallatge. Com que és un ús, un costum, de tradició oral, alguns estudiosos en neguen l’existència, ja que són escassos els vestigis escrits. Si en tenim notícia és, precisament, pels documents d’abolició, fruits de la victòria camperola. La transcripció més clara és la sentència arbitral de Guadalupe, promulgada per Ferran el Catòlic per a Catalunya el 1486. Si el rastre del ritual és a Catalunya, i no en altres llocs, és tant per la tendència negociadora de la noblesa com per la força sindical dels pagesos de remença. No sembla una llegenda, doncs, sinó una realitat enterrada que es fa, però no es diu, i molt menys s’escriu. Sense denúncia ni contestació, l’abús es fa invisible i s’esvaeix, com s’esborren els camins en l’espessor de l’oblit. Un Hansel i Gretel maleït, on les bruixes fan i desfan; no deixen ni les engrunes.

Lourdes Parramon és advocada