Cap als deu mil (1963)

PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSDe l’article de Joan Triadú (Ribes de Freser, 1921 - Barcelona, 2010) a 'Serra d’Or' (II-1963). Aquesta tarda (19 h) a la Fundació CIC (Via Augusta, 205, Barcelona) presenten el llibre 'Joan Triadú: triar amb criteri', del qual han estat curadors Susanna Álvarez i Joan Josep Isern. L’obra aplega crítiques literàries d’aquell pedagog i assagista que va presidir la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’IEC.

Aquesta xifra de deu mil, segons per a què molt petita, segons per a què molt gran, desvetlla sempre certes ressonàncies en l’home de cultura, per al qual Xenofont és alguna cosa més que un nom grec i de classificació molt vaga. L’Anàbasi, una de les obres més simpàtiques del món antic, duu, tanmateix, amb aquest títol, un problema de traducció, per a la solució del qual ha estat utilitzat sovint el recurs, més o menys arbitrari, d’arribar a la traducció lliure i dir-ne Els deu mil. Així ho feu Carles Riba l’any 1922, quan en publicà una primera versió a la venerable Biblioteca Literària [...] Els deu mil a què em refereixo ara, però, no són els grecs, sinó els catalans, una xifra de conciutadans capaç de sostenir l’esforç cultural sense limitacions de la nostra llengua, en aquest moment de la història i en aquesta banda d’Europa. És un nombre insignificant de gent, si el comparem al de tota la població de parla catalana, però com que tot és relatiu, és també una quantitat molt respectable com a nucli sensibilitzat i sensibilitzador. A més, amb una perspectiva temporal és una xifra astronòmica per a la realitat de deu anys enrere, encara que per a d’aquí a deu anys calgui aspirar a força més. De tota manera, a base de deu mil ja no es podrà parlar de nucli “romàntic” ni de capelleta, sense fer el ridícul. Perquè el fet coincidirà fatalment amb una difusió multiplicada per cinc o per deu de determinats papers d’ordre majoritari, extraliteraris probablement, però, tot i així, lligats al prestigi i al pes social d’allò que és avui la literatura d’un país. Ara: si algun sector no s’acosta en el futur immediat, ni de molt, en aquesta mitjana, caldrà pensar només en una actuació ineficaç, potser perquè és poc adequada. M’he referit de passada a una acusació llançada sovint en aquests anys a la literatura catalana i, per extensió, a la cultura i fins i tot al pensament i a l’actuació del mateix ordre: l’acusació de “romanticisme” i, per una analogia poc clara d’esteticisme tancat i volgudament minoritari. A totes les literatures hi ha nuclis d’aquest mena, però mai no és així tota un literatura ni un corrent d’opinió. No costa gaire de fer llenya, és clar. El prisma a través del qual és contemplat aquest panorama del nostre passat és de construcció recent i de materials dubtosos. Arxivem-ho per a un altre dia. Una altra acusació, però, més recent i més localitzada, més autoritzada també, correspon al nostre admirat Joan Fuster, la qual, formulada en els seus Judicis Finals, és actualitzada per l’infatigable i en tants aspectes útil Josep Pla, en el volum d’Homenots, quan diu (pàgs. 66-67) que l’aforisme de Joan Fuster, que a continuació reprodueix, ha “fet la volta al país”. Joan Fuster deia que, estadísticament, un 60 per 100 de la literatura catalana és dedicada a allò que jo anomenava subliteratura subreligiosa (citant un versos populars de Verdaguer), un 30 per 100 tracta de l’Empordà, i un 10 per 100, de “temes propis d’una literatura civilitzada”. [...]