22/03/2021

Cap esperança en l’Estat, tota en el país

3 min
Els presos durant el judici de l'1-O.

Tothom sap que l’estat espanyol mai, mai, mai no s’avindrà a deixar que a Catalunya se celebri un referèndum d’autodeterminació. Ni que tingués la certesa que l’independentisme el perdria. L’obstacle no és què es decideix, sinó qui pot decidir. És a dir, qui és el subjecte de la sobirania nacional. S’ha explicat per activa i per passiva. I per perifràstica, que diria el diputat Salvador Illa. Per no avenir-se, tampoc mai no s’avindrà a amnistiar els condemnats per l’1-O. Més enllà de les raons jurídiques, l’Estat mai considerarà l’extinció de la responsabilitat política de qui ha atemptat contra la unitat de la pàtria. 

I així mateix lamento dir que és molt improbable que un govern espanyol, del color que sigui, indulti els presos polítics catalans. S’hi jugaria el resultat a les següents eleccions. (Una pista: ¿de veritat hem de creure que Pablo Iglesias ha deixat una vicepresidència per un arriscat acarament electoral amb Ayuso a Madrid?, ¿no és més aviat que està pagant la seva posició favorable a mantenir la immunitat parlamentària dels eurodiputats a l’exili?) De manera que, sigui dit amb tota la consternació, crec que l’únic alleujament a què es pot aspirar és que tard o d’hora els empresonats aconsegueixin el tercer grau penitenciari i que els exiliats obtinguin alguna satisfacció futura als tribunals europeus, possiblement coincidint amb el final de la condemna dels primers.

Sostenir que aquest és el marc polític en què ens trobem no és resultat de cap atac de pessimisme. Tot el contrari, precisament va ser quan se’n va prendre consciència arran del fracàs de la reforma de l’Estatut de 2006 que l’independentisme es va començar a desvetllar del malson autonòmic. És a dir, adonar-se de la impossibilitat d’una via enraonada i reformista a Espanya és el que ha portat mig país a considerar la independència com l’únic horitzó desitjable. A més, i per si ens fallés la memòria, cada setmana podem afegir un parell o tres d’amenaces i atacs directes a l’independentisme amb l’objectiu inequívoc no pas de vèncer-lo democràticament sinó d’aniquilar-lo amb la repressió. Així doncs, constatar la realitat, tocar de peus a terra, és just l’empenta que cal per reprendre el camí que es va començar ara fa quinze anys en comprovar que no hi havia reforma estatutària satisfactòria possible.

En cap cas, però, saber on som significa renunciar a seguir exigint un referèndum d’autodeterminació, l’amnistia o, qui el vulgui, l’indult. Fer-ho té tres virtuts: primer, segueix burxant l’adversari i la seva estantissa democràcia; després, fa clara la posició de l’Estat per a qui encara somnia en reformar-lo, i, finalment, manté viva l’atenció internacional sobre el cas català. És més: fins i tot si s’arribés a la convicció d'estar ara en un atzucac, això no justificaria l’abandó dels grans objectius d’emancipació nacional. Hem arribat on som perquè en èpoques encara més fosques hi va haver qui no va renunciar als seus ideals tot i la certesa que no els podria veure realitzats. Totes les lluites per un futur digne tenen pressa però no porten data de caducitat. I n’hi ha tantes de lluites que, si bé no tenen final, tanmateix cal seguir lliurant-les cada dia!

De fet, si hi hagués cap esperança de transformació de l’estat espanyol en el reconeixement de les dignitats nacionals seria políticament absurd començar per una reivindicació de màxims. Però no hi és. I si l’Estat no vol ni pot canviar, l’únic camí és que canviem nosaltres. A l’independentisme li cal una força interna molt més gran que demostri que mereix allò que vol. Amb capacitat per al bon govern, sí, i també amb exemplaritat en el combat per l’horitzó de llibertat. En definitiva, li cal acumular la força interna que només pot proporcionar una profunda confiança en els seus lideratges polítics, però també culturals, socials, esportius, intel·lectuals, econòmics i científics. Hi ha feina per estona.

Salvador Cardús és sociòleg