Al cap de quaranta anys de la mort de Pompeu Fabra (1988)
Peces històriques
De l’article de Joan Triadú (Ribes de Freser, 1921 - Barcelona, 2010) a l’Avui (29-VIII-1988). Diumenge farà setanta-quatre anys de la mort de Pompeu Fabra (Gràcia, Pla de Barcelona, 1868 - Prades, Conflent, 1948). També el dia de Nadal de quinze anys abans havia mort el primer president de la Generalitat recuperada per la Segona República, Francesc Macià.
Pompeu Fabra passà gairebé deu anys de la seva vida, els darrers, a l’exili i morí a Prada (Conflent) el dia de Nadal de 1948, quan faltaven dos mesos perquè complís vuitanta-un anys. Abans d’instal·lar-se a Prada havia viscut a Illa, a París i a Montpeller i, a més del pelegrinatge i de la vida a l’encant comuns a tants d’altres refugiats, havia assumit responsabilitats polítiques i culturals de primer ordre, des de conseller del Govern de la Generalitat a l’exili fins a la publicació en dues edicions d’una gramàtica catalana en francès. Mentrestant, fou nomenat doctor honoris causa de la Universitat de Tolosa, li fou oferta la Miscel·lània Fabra, que aparegué a Buenos Aires a cura de Joan Coromines i una selecció de les Converses filològiques, editada especialment pels seus deixebles, amics i admiradors refugiats, entre d’altres mostres d’homenatge a la seva persona i de reconeixement a la seva tasca. Tampoc no havia deixat mai de treballar. Vuit anys després de la seva mort fou editada a Barcelona (E. Teide) la darrera Gramàtica catalana de Fabra, a la qual “la mort va privar-lo de donar-hi la darrera mà”; aquestes paraules són de Coromines (a qui Fabra va llegar la tasca de deixar l’obra a punt per a la publicació). [...] Diu Coromines que Fabra va treballar en aquesta obra “fins al moment del seu traspàs, enriquint-la constantment amb nous exemples, amb nous casos i aplicacions especials, que apuntava al marge i més sovint en bocins de paper: molts d’ells, en efecte, corresponen a comunicacions enviades a l’Institut d’Estudis Catalans en els anys 1946 i 1948” [...]. Venint de Barcelona, de pas cap a Anglaterra, vaig voler saludar i conèixer Fabra. Érem a primers d’octubre de 1948, menys de quatre mesos abans de la seva mort. En saber que hi havia anat expressament i, sobretot, que venia de Barcelona, em féu quedar a dinar. Li vaig poder donar la notícia que, a part de l’activitat política i cultural de resistència, hi havia cursos de català i sorgien nous professors. Era el que ell volia i esperava. […] Recordem les paraules de Josep Pla, del seu notable retrat literari de Pompeu Fabra dins la primera sèrie d’Homenots : “Darrera aquesta voluntat del nostre amic (Fabra) hi ha una observació bàsica: que un dia que aquest país perdi la llengua passarà a ser una massa traduïda, sense personalitat, negligible, nul·la de dalt a baix”. [...] Pla afirmava que “de l’inenarrable, fabulós naufragi” (és a dir, la guerra i el seu desenllaç el 1939) només s’aguantava l’obra i la figura de Fabra. [...] Al cap de quaranta anys de la mort de Pompeu Fabra potser és un deure preguntar-nos què faria Fabra avui, què diria, com ens guiaria. Pla, també, va escriure (i sabia per què) que el bilingüisme “és una tragèdia indescriptible” (O.C. vol. XXXVI); mentre que, ja des del temps de la Dictadura, quan Fabra feia el Diccionari, “llengua i cultura esdevenen elements capitals del procés de recuperació nacional”. […]
