Ens estem carregant la democràcia?

Diuen que Zhou Enlai va dir a Richard Nixon en una conversa informal el 1972 que era massa aviat per saber les conseqüències de la Revolució Francesa. Sigui això cert o no, el que sí que sabem a hores d’ara és que la pitjor xacra de la democràcia en el segle XXI és l’emergència de fenòmens populistes a nivell global, que s’alimenten del malestar social provocat per les cícliques i inexorables crisis econòmiques, i que són font no només de l’extrema polarització política i social, sinó també d’un ús sense complexos de la violència física (o verbal, a través de les xarxes socials). Així ho posen en relleu fets com el recent assalt de les institucions al Brasil, al més pur estil de l’atac trumpista del Capitoli estatunidenc de fa dos anys. Podria dir-se que mentre el benestar avança, fins i tot en les pitjors autocràcies del món com la Xina, la democràcia retrocedeix als nivells de l’època de la implosió de l’antiga Unió Soviètica o de la caiguda del Mur, a finals dels anys vuitanta del segle passat. 

Les invectives del bolsonarisme brasiler són, tanmateix, un exponent més del progressiu i paorós retrocés de la democràcia al conjunt del planeta. Deixant de banda els règims autocràtics (i alguns que s’encaminaven fa trenta anys cap a la seva democratització, com Rússia), s’observa entre els de sòlid component democràtic un deteriorament preocupant. Es tracta de països membres de la Unió Europea, com les il·liberals Hongria i Polònia, que han sepultat la separació de poders. O d’altres aspirants a ser-ne, com Turquia, obsedida en la seva inhumana croada antikurda. O del darrer vestigi de la tan enlluernadora com efímera Primavera Àrab, Tunísia, on vaig tenir l’ocasió de ser no fa gaire, poc després de celebrar-se unes eleccions amb un 11% (!) de participació. O, en fi, de la més gran democràcia musulmana del món, Indonèsia, que acaba d’aprovar un nou Codi Penal que persegueix l’homosexualitat de forma ignominiosa.

En termes empírics, un think tank com Freedom House ha conclòs que en les dues darreres dècades hi ha més estats que han involucionat que estats que han experimentat un progrés en sentit democràtic (60 van retrocedir el 2021, per 25 que van anar endavant). L’Institut per a la Democràcia i l’Assistència Electoral (IDEA) detecta que, amb poques excepcions, entre el centenar de països qualificats de democràtics els valors liberals es contrauen de forma més o menys aguda (48 baixen i 14 ascendeixen). Per la seva banda, l’Institut V-Dem de la Universitat de Göteborg en el seu darrer informe anual destaca l’augment de països amb nivells “tòxics” de polarització. Aquests estudis i d’altres parteixen d’analitzar factors com la netedat dels processos electorals, el nivell de pluralisme polític, la llibertat d’expressió o el dret de reunió i manifestació. Però també d’enquestes que evidencien la desconfiança de la gent cap a les institucions i el sistema democràtic, especialment entre els més joves. Hi ha enquestes a nivell internacional com les del Pew Center i entre nosaltres estudis d’opinió com els del CIS o el CEO que evidencien una creixent desafecció política, fins i tot en els moments de bonança econòmica, cosa que contradiu la tesi convencional que la desafecció té un caràcter estructural. 

Les causes d’aquest fenomen tan global són diverses. A més, cal atendre les particularitats de cada país. Però hi ha un comú denominador: la globalització ha convertit l’estat nacional democràtic, marc en què s’ha desenvolupat tradicionalment la democràcia, en una estructura massa fràgil, que ha perdut la capacitat de regir el seu propi destí, de prendre decisions rellevants des del punt de vista econòmic i polític. Quan això passa, apareixen la frustració i el desencantament. Començant pels més desafavorits, els més descontents, que, en veure com es disparen les desigualtats, són els primers a fer seguidisme de lideratges populistes (de dretes i d’esquerres), o de xenòfobs que culpen de tot el darrer a arribar, creant un clima animós i asfixiant. 

Aquesta és la plausible tesi de Paolo Gerbando, sociòleg florentí, autor de Controlar y protegir. El retorno del Estado, o de Josep M. Colomer, col·laborador en aquestes mateixes pàgines, a Democracia y globalización. Dit amb altres mots: la pèrdua de la confiança en les institucions més properes discorre en paral·lel a la seva impotència per proveir directament el benestar de la gent, un dels elements que caracteritzen la democràcia moderna juntament amb el govern representatiu.

Contra això no hi ha solucions taumatúrgiques, esclar. Colomer preconitza el que ell anomena “globalitzar la democràcia”: assolir un govern més representatiu, efectiu i responsable a nivell local, estatal, continental i global, combinant de forma innovadora fórmules de democràcia directa i representativa amb la presència d’experts en la gestió. Es tracta d’una orientació idealista, però sensata. Amb tot, l’objectiu a curt termini, penso, és preservar el mateix sistema democràtic. No és cap boutade. A Alemanya es va desmuntar fa poc una xarxa ultra que volia donar un cop d’estat. No en va la democràcia, com el capitalisme, és el sistema que s’ha mostrat més resilient i eficient. Més que els règims autocràtics, per benestants que siguin. Que ho preguntin als xinesos tancats per la pandèmia.