20/06/2022

O globalització o guerra

3 min
Suboficials britànics  reben entrenament en l'ús de la màscara antigas durant la Primera guerra mundial.

El gran problema del món actual és que hi ha més globalització econòmica i comunicativa que globalització política. Tanmateix, les institucions de governança global gaudeixen d'una mala salut de ferro i són cada cop més actives per afrontar nous reptes. La setmana vinent, als Alps bavaresos, tindrà lloc la cimera anual del Grup dels Set, el més semblant a un govern mundial que ha existit mai. Se centrarà a vigilar el compliment de l'acord climàtic sobre descarbonització, a més d'abordar temes com la pandèmia i Ucraïna. Immediatament després, a la segona meitat de la setmana, la cimera de l'OTAN es reunirà a Madrid, en el 40è aniversari de l'adhesió d'Espanya, per aprovar un nou concepte estratègic per als pròxims deu anys.

Moltes altres notícies recents mostren que les institucions globals avancen en un món interdependent. Sense cap ordre concret: el president del Brasil té problemes amb el Mercosur però demana ser membre de l'OCDE. El Regne Unit s'ha convertit en candidat per unir-se a l'Associació Transpacífica. L'Índia, trencant amb la seva tradició d'"autonomia estratègica", ha signat nous acords comercials preferencials amb Austràlia i el Regne Unit. Hi ha un acord de Lliure Comerç Continental Africà que abasta 54 països. La pròxima reunió dels ministres de l'Organització Mundial del Comerç demanarà una cooperació global més àmplia sobre el canvi climàtic i la prevenció de futures pandèmies. Sobre la taula hi ha diverses iniciatives per gravar les grans corporacions tecnològiques i els preus del carboni. I la meva preferida: el Grup dels Set ha convidat el primer ministre de l'Índia a la reunió de la setmana vinent. Torna així a ser, temporalment, el Grup dels Vuit, incloent-hi ara la democràcia més gran del món.

Paral·lelament, la Unió Europea, liderada per Ursula von der Leyen, avança amb noves iniciatives. La UE no és una alternativa a la globalització sinó que en forma part. La globalització no vol dir que cada nou producte comercial o iniciativa política hagi de cobrir els dos-cents països del món. Actualment, el comerç transfronterer i les inversions estrangeres directes es concentren en àrees continentals, però en el total del món són més altes que abans de la pandèmia. 

Sabíem que els estats membres de la Unió Europea no controlen alguns dels seus elements essencials, com les fronteres i la moneda. Però ara altres tasques fonamentals del govern passen a mans d'institucions europees o globals. La seguretat i la defensa estan organitzades per una OTAN en expansió, així com per les forces de desplegament europees i un pla per augmentar-ne la despesa a nivell de la UE. Els programes d'infraestructures estan dominats per la crisi energètica, que requereix acords internacionals per al subministrament de gas i petroli. La UE està incrementant els seus propis recursos financers per afrontar una nova crisi de deute imminent en diversos països. Moltes regulacions tradicionals dels estats, com ara els aranzels, el control de les importacions o l'“evasió de capitals”, estan tan obsoletes que s'utilitzen només com a sancions contra l'enemic, com Rússia.

La pèrdua de sobirania és especialment visible a Espanya, on les finances públiques han estat controlades per la UE a través del procediment de dèficit excessiu durant més de deu anys. Com gairebé tots els altres països de la UE, el pressupost estatal anual és redactat, revisat i aprovat per la Comissió Europea abans que el Parlament nacional comenci a deliberar. Els tribunals europeus han rebutjat la dependència del màxim poder judicial espanyol del Govern i el Parlament, han bloquejat diverses decisions del Tribunal Suprem, incloses les euroordres, i han obert prop de 600 investigacions per delictes econòmics i financers, inclosos alguns usos fraudulents de subvencions europees.

Hi va haver un procés comparable de globalització econòmica i comunicativa amb dèficits flagrants d'institucions globals a principis del segle XX. En aquells anys, la proporció de comerç exterior respecte dels productes nacionals era similar als nivells actuals (en realitat, era més gran perquè hi havia menys estats). La gent viatjava sense passaport. És conegut com John M. Keynes va escriure que, des de la seva oficina de Londres, podia demanar per telèfon qualsevol quantitat dels diversos productes de tota la terra per ser lliurada a la seva porta, aventurar els seus actius en noves empreses de qualsevol part del món i posseir monedes o bitllets de gairebé qualsevol país sense esperar cap queixa o interferència.

L'alternativa a aquests processos globalitzadors són els nacionalismes, les restriccions al comerç, el racisme, la xenofòbia, les guerres sobiranistes. Totes les guerres entre estats són guerres per la sobirania. En darrera instància, com ara comencem a veure, l'alternativa a una globalització política més gran és la guerra. Com va ser el 1914.

Josep M. Colomer es Investigador de la Universitat de Georgetown i de l'Institut de Ciencies Politiques i Socials de la UAB