02/07/2021

‘Carrer Robadors’: una oportunitat desaprofitada

3 min
Guillem Ballart encapçala el repartiment de 'Carrer Robadors'

La setmana passada vaig assistir a la inauguració del Festival Grec 2021, dedicat a l'Àfrica i l'afrodescendència. L'obra inaugural, Carrer Robadors, té a l'elenc quatre actors arabodescendents per primera vegada en un espectacle inaugural de producció pròpia del Grec. Ho celebro. Molt. No només per l'obertura que significa cap a la presència de cossos diversos en escena, sinó perquè la feina que fan els intèrprets és meravellosa. La meva enhorabona per la qualitat de la vostra presència, el vostre talent, rigor i entrega. Moha Amazian, Ayoub El Hilali, Mohamed El Bouhali, Abdelatif Hwidar, estic als vostres peus. Julio Manrique, gràcies per aquesta part de la conquesta.

Ara bé, fins aquí la lloa a la proposta, perquè el debat hauria d'anar cap a un altre lloc. Com a creadora, qüestiono algunes decisions prèvies. La primera, que l'espectacle inaugural del Festival Grec sigui una adaptació d'una novel·la escrita per un autor caucàsic, francès. Existint literatura africana (o concretament magribina, si l'interès era per aquesta zona geogràfica), es podria haver optat per donar veu a un autor o autora d'aquest continent. Sobretot perquè la visió de la novel·la és eurocentrista, poc plural i, em sap greu dir-ho, força estereotipada. Es presenta el Magrib com un lloc d'on cal fugir sigui com sigui. L'obra, a més, se sosté en tòpics: uns quants salvadors blancs, que són els que ajuden el protagonista a avançar; la història d'una amistat truncada per una sospita de terrorisme, i s'excusa la irresponsabilitat afectiva de l'heroïna de la història amb una malaltia.

En cap moment les observacions prèvies van dirigides als i les intèrprets, sinó al plantejament, a l'enunciació de la història i l'estructura institucional i social que permet que això passi. I encara no he parlat del fet que el protagonista sigui interpretat per una persona caucàsica. Perquè aquest és un tema que hem debatut ad nauseam, però davant del plantejament general de la història, és gairebé anecdòtic. O no. No ho és. Però no em correspon a mi parlar-ne, primer perquè no sóc arabodescendent, i segon perquè no qüestionaré el criteri artístic de ningú. No obstant, aquí ho deixo: és discriminació i és greu, perquè hauríem de revisar la representació tant com la representativitat. Celebro l'una. Em falla l’altra.

La segona qüestió que em plantejo és què estem fent com a societat i quin valor té l'activisme. Ho pregunto de veritat, des del dubte personal, perquè sembla que aquest remar és sempre contra corrent. Més que proposar solucions (ja m'agradaria tenir-ne!), aquesta part de la meva reflexió té a veure amb el fet d'estar sense alè, sense poder veure quines accions concretes o quines solucions existeixen per entendre la magnitud d'aquests esdeveniments. M'explico: l'espectacle inaugural ha fet un pas, però no s'ha desarrelat de l'estructura que el precedeix. Venim d'una llarga tradició racista, masclista, colonialista, heteronormativa, etc., i estem fent passos, però sense sacsejar la base. Què fem? ¿Podríem començar, almenys, reconeixent que la visió de món que presenta l'obra és un reflex de la poca feina que s'ha fet per desconstruir el pensament general, i assumir que hauríem de revisar les accions concretes necessàries per construir una societat més oberta a l'altre?

Així, sense tenir les respostes i amb més dubtes que certeses, penso que Carrer Robadors ha estat una oportunitat desaprofitada de mostrar –al festival més important del país– una Àfrica diferent, sense edulcorar, però també sense estereotips. Una de més plural i diversa, que no sigui només l'infern de què tots volen fugir. O sí, però parlem llavors amb sinceritat de l'espoli sistemàtic d'Europa. Parlem de les raons per les quals el continent s'ha empobrit durant els últims segles. Parlem de racisme, d'islamofòbia. Parlem de com seguim mirant des de la por, el prejudici o l'exotització les comunitats més al sud de l'estret de Gibraltar. Parlem d'aquestes coses abans de parlar de la fugida d'un noi magribí, representat per un actor català.

Tanco repetint que (i ara incloc tot l'elenc) Moha Amazian, Guillem Balart, Elisabet Casanovas, Anna Castells, Ayoub El Hilali, Mohamed El Bouhali, Abdelatif Hwidar i Carles Martínez fan la seva feina amb excel·lència. Això no va d'ells i elles. Va d'alguna cosa molt més gran, d'una responsabilitat col·lectiva i institucional que, malauradament, ningú sembla voler assumir.

Denise Duncan és actriu, dramaturga i directora de teatre
stats