El català Bella Dorment i l’Anfós
Aquesta és la història d’una noia dormilega i un peix saltimbanqui. Fa molts anys, en un lloc anomenat Catalunya, uns senyors amb posat malhumorat i amb bigotis i barbetes de color betum, o detergent nuclear, creien que el català no estava mort sinó que era una Bella Dorment. Van muntar botigues amb franquícies a tot el país i les van batejar com “La Renaixença”. Què volien vendre? Salfumant! No, és broma. Creien que el català despertaria després de la narcolèpsia de 1714 tenint una llengua literària, de cultura. I com ho farien això? Amb sexe.
Perquè la noia s'eixorivís li van anar a buscar la vianda carnal a les muntanyes. Allà el català era viu com una sardina fresca, o una pastanaga assilvestrada. Pescadors i pagesos posseïen la fecundació de la llengua mentre les elits de la capital s’autoenterraven amb el castellà. Creien que el català fotia la migdiada amagat entre boscos i rierols fosforescents. Van córrer a fer-se el boca a boca. Era el bes respiració assistida. I es van amorrar: a un peix. Es deia Anfós. També conegut com a amfós, rei, la gerna, el mero, nero… Era promiscu per naturalesa. Sensual, atractiu, carnós, saborós. Sexi. Mossada i cap dins. Podia ser un peix, un conill, una puça, una garsa… La literatura de la Renaixença està plena de bèsties com l’Anfós i pescadors que dialoguen amb ell. Ells són la llengua viva. El català torna a reproduir-se amb un serrànid en vena i amb un ramet de farigola per inhalar. Les paraules, les històries, els llocs, les persones… Saber és recordar, va confessar l'Anfós, abans de fer el darrer servei a la pàtria amb un dinar al forn amb ceba i trumfes. Bon profit.
Ara a taula hi ha la Bella, però no hi ha la Bèstia. Tenim literatura. Mil escriptors, editorials, gèneres, traduccions. Mil de tot. I no tenim peixos. Ara l’Anfós s’ha convertit en la Bella Dorment. Vam salvar la literatura i ara no tenim gent. Si abans la llengua era a les muntanyes, als rius, als arbres, ara està tancada als despatxos, als búnquers, a les sectes. Molt onanisme i poc sexe compartit. No hi ha fecundació. Si el baix va fer el dalt, què farem ara que no hi ha baix? La volta celeste, ideal, no s’aguanta sense la columna terrenal, real. Recordin els paletes.
“Una llengua no es mor perquè els qui no la saben no l'aprenguin, sinó perquè els qui la saben no la parlen”, escrivia Joan Sales. I això lliga, com l'allioli, amb el que escurava Josep Maria de Sagarra: “De ser massa comprensius i massa tolerants ens hem perdut sempre”. Què diria avui un d’aquells senyors seriots de la Renaixença? Què escriuria Joaquim Rubió i Ors, que va escriure un dels manifestos de la resurrecció a Lo Gaiter del Llobregat (1841)? Citem el desenterrador: “Catalunya pot encara aspirar á la gloria de tenir una literatura pròpia y de no manllevarla de ningu... Lo llemosí és encara viva en nostras montanyas, encara se parla en nostras costas, y l'ayre de nostras paradas va encara ple de sos ecos y de sas armonías… jo no m'he proposat fer altra cosa que provar que nostra llengua no ha mort encare, y que pot ser tan dolsa com la de Italia, tan rumbosa com la de Castella, y tan energética com la de Inglaterra”.
Cap i cua fan el peix. Però si el cap de l'Anfós és mort i la cua de la Bella viva, què farem?
La resurrecció avui o ve pel peix o no vindrà per la Bella. I mort un, mort l’altre. Potser a la mar no ve d’un peix, però a Catalunya, sí. Molta barca per pescar, poc peix per menjar.