El català: deu milions de veus
Deixeu estar Sánchez i Puigdemont i el suport a la legislatura. Costa d’entendre que, a hores d’ara, una llengua parlada per més de deu milions de ciutadans europeus, amb presència a Espanya, França, Itàlia i Andorra —quatre estats europeus adscrits a l’euro, tres dels quals són membres de la Unió—, i amb una cultura moderna i viva, continuï sense ser oficial a la Unió Europea. El català té més parlants que el danès, el finès, el croat o l’eslovè, i supera amb escreix dues llengües que sí que gaudeixen d’estatus ple: el maltès i el gaèlic irlandès. El maltès, parlat per unes 450.000 persones, és llengua oficial de la UE des del 2004, quan el país va ingressar a la Unió. El gaèlic irlandès, amb uns 200.000 parlants, va ser reconegut el 2007, tot i que Irlanda ja havia entrat a la UE anys abans.
Una llengua europea no necessita ser la majoritària d’un estat membre per ser oficial a Brussel·les: Irlanda té dues llengües oficials a la UE, i Malta també. L'important no és quina sigui la “llengua principal” d’un estat, sinó quines llengües els seus ciutadans volen veure representades. Quan reclamem el reconeixement del català a través d’un estat membre, sembla que demanem alguna cosa que no ens pertoca, com si haguéssim de mendicar un dret que, en realitat, seria un acte de justícia i coherència ciutadana, no política. El català ocuparia, en el rànquing de llengües oficials, el lloc número tretze d’un total de vint-i-cinc llengües.
Ser llengua oficial de la UE no és una concessió simbòlica, és poder adreçar-se a les institucions europees en la pròpia llengua, veure les lleis i convocatòries traduïdes, participar en programes educatius, culturals o tecnològics en la llengua d’un territori que, per superfície, estaria per damunt de deu estats membres que gaudeixen avui d’aquests drets. Per què ho ha de demanar un estat membre? On és l’Europa de les regions que ens van prometre?
Espanya ha ofert assumir els costos de traducció i interpretació, de manera que l’argument econòmic ja no té sentit. Parlem de vint milions d’euros anuals. Una broma dins els pressupostos generals de l’Estat. Europa no es debilita reconeixent les seves llengües; al contrari, es reforça. Perquè la diversitat no és una amenaça, sinó l’essència mateixa de la seva identitat. I és que, després del Brexit, Europa és una autèntica torre de Babel. Si eliminem l’anglès, cap llengua no supera el 29% de parlants. Joan Maragall hauria escrit: “Escolta, Europa, la veu d’un fill que et parla en llengua catalana…”. Més d’un segle després, Europa no pot romandre aliena a aquesta veu. No és la de Sánchez. És la de més de deu milions d’europeus.
