Un efecte que fàcilment pot tenir l'encallament, o la negativa per omissió, del reconeixement del català com a llengua oficial a Europa és el reforçament de l'antieuropeisme a Catalunya, o als Països Catalans. És un efecte indesitjable que en cas de produir-se haurà estat propiciat per les mateixes elits europees i la seva actitud dubitativa, reticent, hostil i tecnocràtica davant de la diversitat lingüística de la Unió Europea. La paralització del reconeixement del català, el gallec i l'euskera com a llengües d'Europa és una altra mostra de la falta de capacitat de la UE per donar una resposta interessant, positiva, activa, no només als problemes geopolítics, sinó també a la seva realitat interna.
Naturalment, no han fallat només les instàncies europees: com podeu llegir a la crònica de Gerard Fageda, el govern d'Espanya ha anat relegant aquesta qüestió de les seves prioritats, i la pressió de Junts damunt l'executiu de Pedro Sánchez pel català a Europa també s'ha relaxat. Fos per convicció o per conveniència, en els moments de més abrandament el ministre Albares va arribar a esgrimir un argument a favor del reconeixement inèdit fins ara en el nacionalisme espanyol: a saber, que les llengües oficials diferents del castellà són les llengües pròpies de més d'un 20% de la població de l'Estat, i que per tant són una part fonamental de la identitat nacional espanyola. Tenint en compte els enormes, intensos i sostinguts esforços que ha dedicat històricament l'estat espanyol a anar contra aquestes llengües o directament a perseguir-les, les quantitats exorbitants de temps, diners i esforços que ha invertit i inverteix a abolir aquestes llengües, era un argument certament nou. I agradable de sentir, per què no dir-ho.
Un argument que, si mai prosperés (no en fa gens de pinta), podria ser doblement interessant: d'una banda, representaria un punt d'inflexió en la història de l'espanyolisme, que és una història de lluita constant contra la diversitat lingüística. I de l'altra, podria ser un bon argument per al catalanisme i l'independentisme, o si més no d'un catalanisme i un independentisme progressistes. Però tampoc fa l'efecte que hagin d'anar per aquí les coses.
El que és previsible és que el PP i Vox celebrin l'aturada del reconeixement del català a Europa com una victòria quinze a zero, que els partits del govern espanyol, PSOE i Sumar, mirin de posar-hi olivetes, i que Junts, a pesar d'haver relaxat la pressió, utilitzi aquest revés com un altre argument en les avorridíssimes bregues de parits. Se'n beneficiaran novament l'espanyolisme i l'independentisme d'ultradreta, Vox i Aliança Catalana, que coincideixen a ser antieuropeistes (paràsits de les institucions europees seria més exacte). Mentre Europa, atemorida i perduda, perd també una oportunitat important en la qüestió lingüística, que en el projecte europeista és –hauria de ser— fonamental. També per al futur del català són fonamentals l'europeisme i la Unió Europea. Per això és encara pitjor que la resposta sigui tan mediocre.
