25/11/2021

El català i les mentalitats

2 min

El problema no és que el líder del partit més important d’Espanya, i aspirant a la presidència del govern, proposi un 155 educatiu quan surt de missa de dotze per l’ànima de Franco, i abans d’anar a recollir el títol d’un màster que li han regalat. El problema no és que el Tribunal Suprem emeti una providència sobre el català a l’escola que és, novament, una decisió amb molt més contingut i pes polític que no pas jurídic (la providència es basa en una demanda d’uns pares que es van sentir cridats a “mobilitzar-se” pel marc legal creat per la infausta llei Wert, la llei d’espanyolitzar infants catalans). I el problema, per descomptat, no és que a tres o quatre ignorants els faci riure la idea que les sèries de moda es tradueixin al català, i que en facin befa davant dels micros de RNE (que paguem els catalanoparlants).

El problema (i l’anècdota dels graciosets de RNE va per aquí) és una mentalitat segons la qual les llengües que no són el castellà fan nosa, no serveixen per a res, són residuals, ridícules i risibles. No tan sols això: són casus belli, motiu de bel·ligerància màxima. Si Casado planteja usar el 155 (un article de la Constitució convertit en arma per subjugar catalans, fins aquí ha arribat la infàmia) contra la llengua catalana, és perquè sap que una exhibició de barbàrie com aquesta li reportarà bona imatge i beneficis electorals davant d’una part considerable de l’electorat. El problema, ara sí, és que hi ha tot un Estat (i mitjans de comunicació, i una part de la societat) lamentablement convençuda que el català és una anomalia, una espècie d’invent nacionalista, un codi intern utilitzat pels catalans “para joder”, i que més d'hora que tard s’ha de solucionar d’una vegada per totes. Al nacionalisme espanyol li costa molt entendre la diversitat lingüística fins i tot quan es passeja pel món: fronteres endins, ja no cal ni parlar-ne. La tírria contra les llengües d’altri, no cal dir-ho, és una forma de supremacisme: qui s'enriu de com sona una llengua diferent de la seva està just al costat de qui es burla d’algú perquè és negre. Es troba exactament a aquest nivell d’ignorància i de baixa qualitat humana.

Des de la part catalana també es generen mentalitats, o inèrcies, contraproduents: els que insisteixen cada dia a presentar el català com un cas perdut, quan la situació no és aquesta. I, encara, els independentistes que han arribat a considerar, ells també, que la llengua els fa nosa per assolir la independència i que estarien disposats a signar (en una disjuntiva delirant) “el català a canvi de la llibertat”.

El català no desapareixerà perquè ho vulguin els nacionalistes espanyols, ni s’extingirà per molt que ho anunciïn tots els oracles funestos, perquè una llengua no mor ni es mata tan fàcilment. Tampoc serà bescanviada, com si fos un cromo, per l’assoliment de cap objectiu polític. Però sí que urgeix superar, i desempallegar-nos, de mentalitats i discursos viciats i perniciosos.

Sebastià Alzamora és escriptor
stats