El català, provincià?
1. Hi ha bones iniciatives que, a vegades, se’t giren en contra per detalls, per falta de sensibilitat o per algun dèficit comunicatiu. A l’Ajuntament de Barcelona n’hem tingut un exemple tan recent com absurd. La Cursa de les Dones és un èxit, des de fa anys. Després de més de vint edicions pels carrers de la ciutat, la participació continua creixent i els diners que es recapten per a bones causes, nobles i solidàries, també pugen. Tot el que es faci per aturar la violència de gènere o per afavorir la recerca sobre el càncer de mama sempre serà benvingut. Les 36.000 dones que enguany han corregut els gairebé vuit quilòmetres ho han fet amb una samarreta rosa on el lema era únicament en castellà. “Carrera de la Mujer”. Te la poses, corres i tal dia farà un any, per més incomoditat lingüística que ja van fer notar algunes participants a les xarxes socials el mateix dia de la cursa. Aquella guspira de diumenge ha anat encenent teies durant la setmana i, al final, l’explosió ha arribat al ple municipal. David Escudé, el regidor d’Esports, es va ficar de peus a la galleda quan va ser interpel·lat sobre l’idioma de les samarretes. La resposta va ser encara pitjor que el bunyol del lema. Escudé va donar la seva opinió, amb aquests arguments: “Traduir certes coses, jo que evidentment defensaré l’ús del català arreu, traduir certes coses... Podem arribar a un punt de ser provincians”. L’adjectiu és ofensiu, equivocat i impropi. La justificació és una relliscada greu del PSC quan, a més a més, l’Ajuntament de Barcelona s’ha adherit al Pacte Nacional per la Llengua i quan el mateix consistori ha posat en marxa l’Oficina del Català, “un servei municipal creat per impulsar, normalitzar i promoure l’ús de la llengua catalana en tots els àmbits de la vida ciutadana”. Tots? No s’hi val predicar sal i vendre vinagre. Dir que estàs a favor d'una causa i fer la contrària és una pedra a la sabata que Collboni, en minoria, no es pot permetre. Escudé potser hauria hagut d’entomar l’error i expressar, tan sols, allò que va expressar d’entrada: “Per l’any vinent, tindrem a la samarreta el nom de “Cursa de la Dona”. Més valia admetre la pífia, anunciar la rectificació per al 2026 i deixar-ho així. Marcar-se un Juan Carlos en tota regla: “Lo siento mucho, me he equivocado, no volverá a ocurrir”.
2. Ja que parlem de l’emèrit... Aquest home ha viscut com ha volgut tota la vida, però està fent la fi del cagaelàstics. Espanya celebra els 50 anys de la monarquia i ell, que era el rei, no ha pogut ni assistir a la celebració. Voleu una constatació més clara de com de grossa l’ha arribat a fer aquest Borbó? Es munta la gran festa, arriba la gran data, i al protagonista no se’ls pot ni convidar. Per vergonya. Per empestat. Per haver-se enriquit a mans plenes, fins a uns límits que només sospita Pilar Eyre. Per haver defraudat Hisenda, repetidament, amb la corona posada. Per haver comès deu delictes fiscals, dos de suborn i un de blanqueig de capitals. Tot això, la Fiscalia ho té provat. Però com que el rei tenia la inviolabilitat, com si fos el comodí de l’escut salvavides, se n’ha anat sortint. Amb tot, per si tenia el temor que la justícia el pogués perseguir, va fugir a l’exili. Aquest valent de bragueta fàcil ara ha publicat, en francès, les seves memòries. (Les que va dictar a Carlos Herrera, en castellà, a última hora no va deixar que veiessin la llum.) No ha calgut esperar la traducció per saber que Joan Carles es fa passar per víctima, per descobrir que li té tírria a la reina Letícia, que està decebut per com el seu fill el va deixar tirat i, el pitjor de tot, que reivindica Franco. En parla amb tendresa, el blanqueja i el justifica. Ja s’entén que li va regalar el càrrec, “por la gracia de Dios”, però l’enaltiment d’un dictador sanguinari en qualsevol altre país seria delicte.
