Catalunya, excel·lent en conducta (1985)

De l’article de Josep Maria Puigjaner (Barcelona, 1937-2016) publicat a El País (28-IX-1985) diumenge vinent farà quaranta anys. Versió en català inclosa en el volum II de la compilació El discret encant del nacionalisme (La Llar del Llibre, 1989). Trenta anys abans de la sacsejada nacionalista del procés frustrat cap a fites graduals de sobirania, Josep Maria Puigjaner va escriure aquest raonament periodístic per al diari espanyol que tenia un alt predicament intel·lectual.

D’un cert temps ençà sovint es diu que el seny –que és quelcom semblant al sentit comú i a la mesura–, el “nihil nimis” de la vella sentència llatina, és una coordenada distintiva del comportament col·lectiu català. Amb això no s’ha fet més que assimilar el que fa dècades va afirmar Ferrater Mora en el seu extraordinari assaig Les formes de la vida catalana. Com a conseqüència, s’ha anat creant a Espanya la imatge que Catalunya és, en la cosa política, un poble assossegat, plàcid, fàcil d’acontentar, poc conflictiu. El fet que durant aquests recents anys de transició política i d’estrena de la democràcia, Catalunya s’hagi captingut amb un veritable esperit de contenció davant eventuals temptacions de radicalitat, i la mateixa consecució d’un discret acoblament de l’existència catalana a la fórmula autonòmica aplicada a tot el conjunt hispànic, han originat un clima de respecte, fins i tot diria de sincer afalagament, cap al poble català.

Malgrat que l’afirmació sorprengui, disgusti i pugui desassossegar algú, haig d’advertir que Catalunya no és així. Catalunya s’assembla més a un volcà apagat, que tanca en l’entranya una gran capacitat d’erupció. La vida d’aquest ens col·lectiu, igual que la seva llengua pròpia, es troba en un permanent estat de tensió entre el que és i el que, com a nació, hauria d’ésser. Aquesta és la raó per la qual, en algun viratge de la seva trajectòria civil o en moments concrets de la seva existència quotidiana, s’exaspera, maleeix la seva poca fortuna històrica, abomina de la seva subjecció estatal, s’esquinça les vestidures de la moderació i llança enlaire proclames radicals d’emancipació. Es diria que a un elevat percentatge de ciutadans d’aquesta nació no els satisfà el seu mode d’estar a Espanya. Li ha disgustat profundament –era lògic– durant les èpoques de repressió dictatorial, i continua causant-li insatisfacció a hores d’ara. A Catalunya se sent la molesta i persistent incomoditat de viure en un estat teòricament plurinacional, en el qual hom ha de romandre alerta, no sigui cas que, a la pràctica, se li treguin, desnaturalitzin o rebaixin aquelles atribucions d’autogovern que es van assolir mitjançant el pacte lleial. Es té la sensació d’estar en situació de llibertat vigilada. L’autonomia està sotmesa a una sèrie de complexos i subtils mecanismes de control que atempten contínuament contra les competències autonòmiques i retallen el seu marge d’acció. Catalunya, amb tots els seus defectes, és un poble amb una incombustible tenacitat històrica per defensar la seva identitat nacional contra totes les ofensives que s’han desencadenat per reduir-la a cendres. Amb tota la moderació que es vulgui, sosté una lluita sense treva a favor de la seva identitat, amb el punt de vista posat en la plenitud del seu ésser col·lectiu. Perquè, en realitat –com deia Carles Cardó, tot continuant la intuïció aristotèlica–, l’única cosa que importa és ésser, i ésser en plenitud. [...]