La Catalunya lletja
Viatge en el tren de mitjana distància de Barcelona cap a Girona. Em conformo amb el retard, ja hi estem acostumats. Abans de posar-me a llegir, miro per la finestra i quedo hipnotitzat per l’espectacle. Desolador. A títol d’inventari, tot això que llegireu és el que veig la primera hora de viatge.
Fileres d’edificis desvalguts, com capses de mistos, envoltats d’eixams de cotxes en descampats. Ara i adés, una zona verda esquifida i polsegosa. Un pi solitari, un gat perdut, grafits a dojo en murs escrostonats. Camps abandonats, magatzems de totxana vista i sostres d’uralita envellida. Cartells publicitaris ronyosos. Escoles en barracons amb nens i nenes fent corredisses protegits per tanques metàl·liques. Rulots en gegantins pàrquings d’asfalt mig buits. Antigues fàbriques abandonades, amb alguna històrica xemeneia esvelta que s’aguanta, estantissa. Clapes de boscos raquítics amb més arbres secs que verds. Pedreres sense vida com queixalades a la muntanya, testimonis muts d’un festí que va acabar en bombolla immobiliària. Rierols de color de gos com fuig amb més brutícia que aigua. Murs de formigó que aparentment no serveixen per a res, com tanques al camp. Escampadissa de barraques, horts i deixalleries il·legals. Una teranyina inextricable de pals i cables elèctrics d’èpoques diferents, vells i joves. Roba estesa en blocs sense pati interior per estendre la roba. Aparells d’aire condicionat que surten com protuberàncies infeccioses a les façanes. Milers de parets mitgeres descurades fruit d’una no-planificació. Balcons lil·liputencs on mai no ha sortit ningú, amb testos buits. De tant en tant, un heroic gerani supervivent. Hivernacles de plàstic malmesos. Cementiris de cotxes i ferralla. Esquelets d’edificis inacabats. Urbanitzacions laberíntiques de carrers empinats amb voreres sinuoses on la vegetació malda per sortir.
És la Catalunya lletja. La dels no-llocs a la intempèrie (també hi ha els no-llocs suposadament glamurosos) que va teoritzar Marc Augé. Què han fet els urbanistes durant anys? I els arquitectes, els enginyers, els constructors? A què s’han dedicat els alcaldes? Què ha regulat la Generalitat? Segur que als catalans ens perd l’estètica, com deia Unamuno? Què li respondria ara el poeta Maragall, a qui tant van inspirar el paisatge i la natura? Vist el panorama, penso que Oriol Bohigas va fer curt quan va dir que el 90% de l’arquitectura que es feia a Catalunya era mediocre. El fotògraf Jordi Bernadó xalaria amb tantes possibilitats per conrear les seves imatges antipostal. Un altre exercici possible seria recórrer tota la costa catalana des del mar i anar anotant els nyaps constructius. Em sembla que també quedaríem esmaperduts.
Durant el segle XX hem depredat el territori. I en el que portem de XXI no s’ha corregit gaire o gens el tret. Per descomptat, la pressió demogràfica hi ha influït, però les coses s’haurien pogut fer millor. Molt millor. Ens ha quedat un país que, en les seves àrees més poblades i explotades, té una qualitat paisatgística i urbana molt deficient, de campi qui pugui. Fa vergonya. A França, el paisatge periurbà està molt més endreçat i regulat. No té l’aparença de deixadesa del nostre. El bon urbanisme també genera urbanitat. La bona planificació territorial genera orgull de territori. Un entorn cuidat empeny la gent a tenir-ne cura, tant del que és públic com del que és privat. Som gregaris per a mal, però també per a bé. Al Piemont tenen el programa Io agisco (jo actuo), en què la població fa coses per millorar el paisatge rural i urbà.
La Catalunya buida, de muntanya, s’ha salvat del desori, però diria que més per incompareixença de l’enemic que per mèrits propis. Els pobles han anat fent la viu-viu, aturats en el temps. En molts casos, tampoc és que les poques noves construccions hagin destacat per la qualitat: sovint et trobes seus d’ajuntament d’una pretesa modernitat que han acabat sent l’edifici més lleig del lloc. En tot cas, en aquesta Catalunya profunda els paisatges, esclar, conserven en general la seva grandesa, tot i que l’avenç del bosc –majoritàriament no gestionat– és carn d’incendis.
L’única manera de contemplar una Catalunya preciosa és des de l’aire. Quan toques de peus a terra, li veus totes les imperfeccions. Sempre ens quedaran els drons.