Víctimes. Una de les mentides de la immensa campanya de propaganda que es va desplegar als Estats Units per justificar la invasió de l’Iraq per part de George Bush pare el 1991 explicava que els soldats iraquians havien entrat en un hospital kuwaitià per emportar-se'n les incubadores i deixar morir els nadons a terra. Ho explicava el testimoni d’una tal Nayirah, una adolescent que va comparèixer davant el Congrés dels Estats Units mentre la televisió ho retransmetia en directe a tot el país. La Nayirah va resultar ser la filla de l’ambaixador de Kuwait als EUA, ben preparada per una consultora de comunicació internacional. Però abans no es va descobrir el muntatge, aquell testimoni ben amplificat va ajudar a vendre la necessitat d’una intervenció militar contra Saddam Hussein. Aquelles mentides van portar a una guerra. La veritat, en canvi, no serveix avui per aturar-ne una altra.
Milers de nens han mort a Gaza aquest últim mes, segons les Nacions Unides. L’Hospital Al-Shifa, el més gran de la Franja, s’ha convertit “pràcticament en un cementiri”, segons el testimoni de l’Organització Mundial de la Salut. El centre ha quedat atrapat en plena línia de foc, sense electricitat, aigua ni menjar. Ofegat per un setge dins el setge que encercla la ciutat de Gaza. L’Agència de l’ONU per als Refugiats advertia ahir que haurà de tancar les seves operacions a la Franja en qüestió d’hores si no li arriba el combustible necessari per treballar.
Connivència. Emmanuel Macron declarava divendres a la BBC que no hi ha cap justificació ni legitimitat que empari l’atac contra civils. “No hi ha cap raó perquè nadons, dones i ancians morin bombardejats i assassinats”, deia el president francès. Després d’un mes de guerra oberta, la realitat d’una operació de represàlia israeliana, convertida en una orgia d’impunitat absoluta, comença a deixar les demandes en favor d’unes “pauses humanitàries” completament sobrepassades per la realitat. El conflicte s’allarga i Occident se sent obligat a ressituar-se, sobretot quan al carrer manifestacions multitudinàries desafien el suport incondicional a l’estratègia de Benjamin Netanyahu.
Però, enmig de tanta devastació, la diplomàcia europea ha quedat atrapada en les paraules. La línia divisòria entre els governs de la UE es concentra en una essa. Berlín i bona part de la diplomàcia comunitària més reticent a pressionar Netanyahu es posen visiblement nerviosos cada cop que l’alt representant de la política exterior europea, Josep Borrell, reclama públicament una “pausa” en la guerra sobre Gaza, en comptes de parlar de “pauses humanitàries”, com van aprovar els Vint-i-set, perquè creuen que, dit en singular, es podria interpretar com un “alto el foc”. Davant la magnitud del que passa sobre el terreny, la UE tremola pels efectes polítics d’una essa.
Drets. El difícil consens entre europeus és només la manifestació d’una falta de política clara i compartida sobre quin futur es vol per a Israel i Palestina. De fet, costa de creure a aquestes altures, després d’esquarterar i anorrear bona part del territori palestí, que la solució dels dos estats sigui possible, però la UE s’hi aferra per falta d’alternatives. Com s’aferren a un dret internacional que només reclamen a conveniència, i que avui estan enterrant sota les bombes de Gaza. La legitimitat de l’ordre global està en qüestió perquè aquells que van establir les normes les han erosionat, rebregat i transgredit segons els seus interessos. Només cal anar a buscar la llarga llista de resolucions aprovades per les Nacions Unides que no s'han aplicat.
