Com a científic del clima, sabia que havia de deixar Los Angeles

Estic absolutament devastat pels incendis de Los Angeles, commocionat, amb ràbia i dolor. La comunitat d’Altadena, a prop de Pasadena, on l’incendi d’Eaton ha fet malbé o ha destruït com a mínim 5.000 estructures, va ser casa meva durant 14 anys.

Fa dos anys em vaig traslladar amb la família perquè, a mesura que el clima de Califòrnia es tornava més sec, calorós i abrasador, tenia por que el nostre veïnat es cremés. Però ni tan sols jo pensava que hi hauria uns incendis d’aquesta magnitud i gravetat que arrasarien tan aviat aquest i altres grans barris de la ciutat. I, malgrat tot, les imatges d’Altadena d’aquesta setmana mostren un paisatge infernal, com sortit de La paràbola del sembrador, la sorprenentment premonitòria novel·la climàtica d’Octavia Butler.

Una lliçó que el canvi climàtic ens ensenya una vegada rere l’altra és que les coses dolentes poden passar abans del previst. Les prediccions dels models sobre els impactes climàtics han tendit a estar esbiaixades de manera optimista. Però ara, desafortunadament, l’escalfament global les està accelerant i això està superant les expectatives dels científics.

Hem d’afrontar el fet que ningú ens salvarà, sobretot en llocs propensos a les catàstrofes, com Los Angeles, on el risc d’incendis forestals catastròfics és evident des de fa anys. I molts de nosaltres ens enfrontem a una tria real: quedar-nos o anar-nos-en. Jo vaig triar anar-me’n.

Sovint anomenada “el secret més ben guardat” de Los Angeles, Altadena és una població enclavada en els contraforts de la muntanya, amagada dels embussos de trànsit de la ciutat, i on tothom semblava que coneixia tothom. Hi vaig arribar amb la família per començar un postdoctorat en astrofísica. Sembla que havíem aterrat al paradís: guacamole il·limitat d’un enorme alvocater del nostre pati; estols de lloros verds sobre nostre; la gespa perfecta de Caltech per estirar-m’hi amb els meus fills, fins i tot el gener.

Vaig començar a preocupar-me pel canvi climàtic com a estudiant de postgrau el 2006. La meva preocupació va augmentar a mesura que el planeta s’escalfava. El 2012, incapaç de mirar cap a una altra banda, vaig canviar la meva carrera dedicada a les ones gravitacionals per una dedicada a la ciència del clima. Vaig acceptar una feina al Laboratori de Propulsió a Raig de la NASA. També vaig començar a criar gallines i abelles, com molts dels meus veïns, a col·laborar amb grups climàtics locals i a anar en bicicleta per la ciutat per fer xerrades sobre el clima.

Però la crisi climàtica continuava empitjorant, un any rere l’altre. Volia cridar ben fort perquè la gent veiés l’escalfament global com l’amenaça urgent que és. Vaig escriure articles i tuits d’allò més amargs i vaig cofundar organitzacions sense ànim de lucre per a una aplicació sobre el clima i un grup de mitjans de comunicació sobre el clima.

Llavors, el setembre del 2020, vaig experimentar per primer cop un esgotament per calor durant una intensa onada de calor. L’endemà, l’incendi Bobcat, un megaincendi, va començar a pocs quilòmetres del nostre barri, a dalt de tot dels vessants d’Altadena. A Los Angeles, els barris de més a prop de les muntanyes i les zones silvestres corren més risc d’incendi. Ens vam preparar per a evacuar, però, a diferència dels incendis d’ara, el foc va mantenir-se majoritàriament en zones silvestres. Tot i això, durant setmanes un núvol de fum ens va envoltar a la meva família i a mi. Em cremaven els pulmons i sentia un formigueig constant als dits.

Després de l’incendi Bobcat, Los Angeles ja no em semblava un lloc segur. Em feia patir la seguretat de la meva família i em preguntava com evacuaríem el barri si començava a cremar. El 2022 van oferir una feina a Durham, a Carolina del Nord, a la meva dona, i ens n'hi vam anar.

He estat observant la tragèdia d’aquesta setmana des de lluny, reconstruint la història a través de les notícies locals i dels missatges i vídeos d’amics, alguns dels quals han perdut casa seva, intentant esbrinar què s’ha cremat i què no. L’hospital de mascotes del nostre gos, desaparegut. L’església on els nostres fills van fer recitals, desapareguda. L’estrany Museu del Conill que em meravellava mentre esperava des de la bicicleta que el semàfor es posés verd, la ferreteria on vaig anar centenars de cops, la cafeteria on em reunia amb els meus amics activistes climàtics, tot ha desaparegut.

El meu exveí em va enviar un missatge de text dijous per dir-me que el nostre carreró tancat s’havia cremat, incloent-hi casa seva i la nostra, i les de tots els veïns, excepte una. La preciosa casa en què havíem criat els nostres fills havia desaparegut i, finalment, em van caure les llàgrimes.

Ja no hi ha cap lloc realment segur. Fa uns quants mesos, l’huracà Helene va assolar la part occidental del meu nou estat i la ciutat d’Asheville, que molts consideraven un paradís climàtic. El nord-oest del Pacífic semblava segur fins a l’onada de calor del 2021. Hawaii semblava segur fins als incendis mortals del Maui del 2023.

Per a qui ho ha perdut tot en catàstrofes climàtiques, l’apocalipsi ja ha arribat. I a mesura que el planeta s’escalfi, els desastres climàtics seran més habituals i més intensos. El cost d’aquests incendis serà immens i afectarà el sector de les assegurances i el mercat immobiliari.

Com de malament vagin les coses dependrà de quant de temps deixem que la indústria dels combustibles fòssils continuï portant la batuta. Les corporacions del petroli, el gas i el carbó saben, des de fa mig segle, que estan provocant un caos climàtic irreversible; i els seus executius, grups de pressió i advocats van optar per difondre desinformació i bloquejar la transició a energies més netes. El 2021, testificant davant del Congrés, diversos directors executius es van negar a posar fi als seus esforços per bloquejar l’acció climàtica o a assumir la responsabilitat de la seva desinformació. Utilitzen la seva riquesa per controlar els nostres polítics.

Cal que bastim ponts amb les persones de cada punta de l’espectre polític que s’estan despertant a mesura que el canvi climàtic empitjora, malgrat les grolleres falsedats de molts líders republicans.

No canviarà res fins que la nostra ira no sigui prou poderosa. Però un cop has acceptat la veritat de la pèrdua, i la veritat de qui l’ha perpetrat i de qui se n’ha beneficiat, la ira arriba, tan ferotge com els vents de Santa Ana.

Copyright The New York Times