08/02/2013

Cinc novetats en l'independentisme català

3 min
Cinc novetats en l'independentisme català

Parteixo de la base que els catalans no hem acceptat mai la derrota del 1714 i per això celebrem cada any l'Onze de Setembre com a Diada Nacional. La Constitució del 1978, que branden a tort i a dret, la vam votar per por, i la por irresistible, en les votacions com en el matrimoni, és causa de nul·litat. Però els últims anys s'han produït novetats importants pel que fa a l'independentisme català.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Primera novetat: ara veiem la independència possible. Donàvem per descomptat que no hi havia res a fer, i durant molt de temps -segles!- quan algú ens parlava de la independència responíem: "Tant de bo! Què més voldríem!" La novetat és que, sobretot pels canvis produïts en el context internacional, ara ho veiem perfectament factible. Diuen que el fet demostra la possibilitat. El 1989, en un seminari d'imatge motivacional organitzat pel professor Carles Muñoz Espinalt (de la mort del qual el 2 de març farà vint anys) vaig recordar el viatge de l'etnòleg suec Thor Heyerdahl i uns companys en una balsa, la Kon-Tiki , des del Perú fins a la Polinèsia. Heyerdahl sostenia que els polinesis procedien del continent americà i li objectaven que amb els mitjans de navegació d'aquell temps la travessa del Pacífic era impossible. Fet el viatge, va dir, modestament, que l'èxit d'aquell viatge no demostrava la seva teoria; sinó només que no era vàlida l'única raó que donaven contra la seva teoria, o sigui, que era impossible. També, contra l'opinió massa generalitzada que la independència catalana és impossible, jo invitava a demostrar la possibilitat amb el fet, i acabava preguntant: "Qui s'embarca a la Kon-Tiki ?"

Segona: no tenim por de dir públicament què volem. Hem patit massa temps el que Muñoz Espinalt anomenava "la síndrome de gos apallissat". La secular repressió, que el general Prim va tenir el coratge de denunciar a les Corts, ens havia emmudit, però ara hem comprovat que podem dir clar i català què pensem i què volem, i no passa res. En això ha estat un punt d'inflexió la consulta popular d'Arenys de Munt. La proporció entre els partidaris de la independència i els adversaris va ser tan contundent com la que resultaria més endavant entre la massiva manifestació de la Diada i la miserable assistència a la convocatòria espanyolista del 12 d'octubre següent, que ni va poder omplir la plaça de Catalunya.

Tercera: ja no es pot dir que sigui un impuls romàntic i sentimental de quatre somiatruites titllats d'irresponsables. Veiem que hi ha un estol de persones molt preparades, professors a les més prestigioses universitats del país i de l'estranger, experts no sols en història, sinó també en dret constitucional, dret administratiu, dret internacional, economia, relacions públiques i mitjans de comunicació, que estudien rigorosament la situació actual, preveuen les dificultats que trobarem, sospesen els passos que caldrà fer i preparen minuciosament el full de ruta.

Quarta: en els últims anys les successives enquestes d'opinió han mostrat un increment constant dels partidaris de tenir un estat propi dins de la Unió Europea. Després de les eleccions del 25 de novembre, alguns han pensat que ja s'havia tocat sostre, o fins i tot que s'havia retrocedit, quan la realitat és que s'ha produït un desplaçament del nacionalisme cap a la tendència més radical. Per una sola vegada donaré la raó a l'Aznar, quan va comentar que no compartia els alegrois de Rajoy i Cospedal que exultaven pel resultat electoral, perquè -deia Aznar- la situació ha empitjorat. No veig raons per pensar que la línia ascendent s'hagi de trencar. Més encara: una important novetat, que pot resultar decisiva, és que als nacionalistes per raons identitàries i històriques se n'hi estan afegint d'altres moguts per raons econòmiques: els immigrats, i fills d'immigrats, que no es creuen la mentidera propaganda espanyolista que els assegura que en una Catalunya independent perdran les pensions, els castigaran si parlen en castellà i patiran tota mena de perjudicis, sinó que han vist clar que, al contrari, deslliurats de la sagnia de l'espoli fiscal, rebran millors prestacions socials i educatives i les rodalies funcionaran millor. És una motivació que impulsa encara més els de convicció identitària, però que, a més, està incorporant a l'opció independentista molts empiristes no identitaris.

I cinquena, la més important: el procés sobiranista ja no admet marxa enrere, perquè amb tantes mentides, promeses incomplertes i maniobres brutes, ja no ens podem creure res del que ens diguin, prometin o proposin els polítics espanyols. Ni els que governen ni els de l'oposició, ja que pel que fa a Catalunya tots pensen igual i es donen a una demagògia desenfrenada perquè saben que anant contra Catalunya tots els seus electors els aplaudeixen. Ja han fet tard per invitar al diàleg i inventar fórmules, com allò que en diuen federalisme , que ni ells s'ho creuen. No ens en podem fiar. Per a nosaltres ja ha passat el temps de negociar. Ara és l'hora de, simplement, proclamar i notificar.

stats