L’any 1992, Barcelona va aconseguir un dels objectius prioritaris que perseguia amb l’organització dels Jocs Olímpics, i que es va conèixer amb l’anglicisme de “posar la ciutat en el mapa”. En efecte, a partir d’aquell esdeveniment la capital catalana tornava a ser un punt d’“atracció de forasters” (per dir-ho en els termes que es feien servir abans de la guerra per la promoció turística). L’alcalde Maragall, que presidia el comitè organitzador dels Jocs, temia que la ciutat no tindria prou oferta hotelera per fer-hi front i, amb la seva acreditada tossuderia, a finals dels anys 1980 va tirar endavant un Pla d’Hotels, en què es va arribar a cedir sòl públic per a la construcció i explotació d’establiments hotelers. La mesura va ser fortament contestada per un lobi que acabaria sent molt poderós, el Gremi d’Hotelers, perquè creia que generaria una oferta excessiva impossible de compensar amb una demanda que aleshores encara era moderada. Per raons ben diferents, també s’hi va mostrar en contra el moviment veïnal, un dels líders del qual va afirmar, en assemblea, que "la pròxima vegada que proposin Barcelona per a un esdeveniment internacional hem de dir que no". I aquest "no", explicava la periodista Maria Favà, "és el resultat d'un sentiment que va arrelant en els sectors més crítics de la ciutat, els que creuen que per culpa dels Jocs ens estan venent la ciutat a trossos, que s'està construint una urbs per a yuppies de la qual es foragiten les classes populars".
Tanmateix, la lògica perseguida es va imposar i ja el mateix any dels Jocs, el 1992, l’aeroport del Prat assolia per primer cop els deu milions de passatgers anuals. D’aleshores ençà, el nombre de persones que visiten la ciutat no ha parat de créixer de forma extraordinària, i el 2018 l’aeroport assolia els cinquanta milions de passatgers anuals: en vint-i-sis anys, la xifra s’havia multiplicat per cinc. Avui ja són cinquanta-cinc milions, i l’òrgan gestor dels aeroports estatals, secundat pel govern de la Generalitat, ens vol fer creure que és convenient augmentar-ne la capacitat fins als setanta milions. La pregunta és senzilla: ens hem parat a pensar si cal continuar aquesta escalada sense fi? Avui el terme yuppies (un acrònim de "joves professionals urbans") ha caigut en desús, i els joves realment existents no fan més que constatar les enormes dificultats, per no dir sovint la mera impossibilitat, de trobar un pis assequible en tot Barcelona. La ciutat ha canviat molt, en aquests anys, i el món encara més. Una consciència ambiental que s’imposa, fins i tot als inicialment més reticents, a cops de calorada fa que ens plantegem la manera com produïm i la manera com ens movem, mentre les crides a "desescalar", o almenys a fer sostenible, el creixement són cada cop més freqüents i ineludibles.
Enfront d’aquesta nova racionalitat, hi ha gestors públics que s’aferren a les velles creences –fent vàlida l’admonició de Keynes que advertia que "els homes pràctics, que es creuen exempts de qualsevol influència intel·lectual, solen ser esclaus d'algun economista difunt"–, sense qüestionar ni el model de creixement ni, en el cas català, el model de gestió centralitzada dissenyat a major glòria de Madrid. Necessitem, doncs, un pensament –i una acció– crítics, que pugnin per una altra manera de fer ciutat. A Nova York n’acabem de trobar un exemple en Zohran Mamdani, un polític de trenta-tres anys, fill d’una família benestant d’origen indi, que acaba de guanyar les primàries del Partit Demòcrata per ser el candidat a alcalde derrotant un membre de l’establishment com Andrew Cuomo. No sabem encara si Mamdani, que es defineix com a "socialista democràtic" (gairebé un pecat als Estats Units), guanyarà les eleccions municipals del novembre, però sí que ens podem fixar en la seva campanya electoral, centrada en el cost de la vida: el seu lema és "A city we can afford", una ciutat que ens puguem pagar, que ens puguem permetre. En presentar-se, fa uns mesos, va dir que la seva idea era fer servir totes les eines disponibles des de l’Ajuntament per fer de Nova York una ciutat assequible, una ciutat que la classe treballadora, que no només la va construir sinó que també l’ha mantingut, pugui continuar anomenant casa seva.
No hauria de sorprendre que, des del centre de detenció d’immigrants batejat com "l’Alcatraz dels caimans", el president Trump hagi dit: "L’haurem de detenir. No necessitem un comunista en aquest país, però si en tenim un, el vigilaré amb molta atenció pel bé de la nació". Pel bé de tots plegats, efectivament, hauríem d’estar molt atents al que diuen i defensen polítics com el jove candidat a alcalde de Nova York.
