El clima, les Gretes i les Malales

ANDREU MAS-COLELL
ANDREU MAS-COLELL Economista. Catedratic emèrit de la UPF i de la Barcelona GSE. President del BIST.

Després d’escoltar Greta Thunberg a l’ONU un col·lega comentava que li agradava el que havia dit però que hauria preferit que s’hagués donat veu a una noia vinguda del Sud, és a dir, d’un país pobre. Perquè el Sud és qui més hi té a perdre en la crisi climàtica i perquè el gest hauria deixat clar que aquesta no és simplement una dèria dels joves dels països rics.

Si bé els que poden arribar a patir-ne més els efectes són al Sud, els emissors més importants de diòxid de carboni, la causa de l’escalfament global, són al Nord. És responsabilitat primordial seva reduir-ne les emissions. Fent-ho s’ajuden a si mateixos però també al Sud. Ara bé, en aquest article sostindré que això queda lluny de ser suficient: cal un ajut addicional molt més directe cap al Sud.

Al Nord el combat per la descarbonització es lliura en dos fronts. Un és el moral, que treballa sobre la consciència dels ciutadans i que, afortunadament, és cada vegada més efectiu. És el que impulsa les normes de consum i la regulació. L’altre és el de la recerca científica i la innovació tecnològica, que està convertint les energies renovables en substituts competitius de les fòssils. Crec que, amb giragonses com les que ara estem veient als EUA, la força combinada de les conviccions i del mercat és imparable. Soc, doncs, optimista: estic convençut que el Nord complirà amb la seva obligació.

Passem al Sud. Parteixo de la base que els seus habitants aspiraran als nivells de benestar que tenim al Nord. Hi tenen tot el dret. Es pot discutir molt quin és el significat del terme benestar. Però podríem simplificar i quedar-nos amb l’esperança de vida (Espanya: 83,2; Nigèria: 54,5). Sense canvis en les normes d’actuació del present aquesta aspiració implica que a mesura que el Sud faci via en el camí del desenvolupament les seves emissions de diòxid de carboni augmentaran. Ens podem trobar, doncs, que a mesura que el Nord va millorant en termes d’emissions, el Sud va empitjorant. És, de fet, el que ha passat amb la Xina. Sens dubte, el Sud es beneficiarà dels avenços tecnològics que venen del Nord. I la convicció moral no faltarà. Però, així i tot, hem de ser realistes: el Sud, en el seu procés de creixement, no podrà controlar les emissions al ritme que des del Nord egoistament ens podria convenir. A l’hora d’equilibrar objectius, la pobresa, la salut, l’educació, les mesures d’higiene urbana, tindran prioritat. I qui els pot criticar? Les Gretes prediquen la necessitat de lluitar contra la crisi climàtica. Les Malales (la recordeu?) ho fan a favor de l’educació de les dones.

Però la crisi climàtica ens afecta a tots. Des del Nord ens toca, per interès propi, ajudar el Sud. Com a mínim cobrint una part dels costos afegits per una exigència de desenvolupament més verd del que els seria natural. Això es pot fer de moltes maneres: des de fer accessible la tecnologia neta sense costos fins a comprar boscos. Tenen raó els brasilers, de dreta i d’esquerra, quan ens diuen que si el món necessita preservar l’Amazònia tot el món hi ha de contribuir.

Per concloure: no es poden seriosament plantejar escenaris en què la solució a la crisi climàtica passi per mantenir el Sud en la pobresa. A qui ho proposés, a més d’assenyalar la immoralitat de la idea, li hauríem de dir que no serà possible i que l’alternativa que realment ens confronta és entre una situació en què el Sud creix sense control efectiu d’emissions, i amb implicacions molt negatives per al planeta, i una altra en què el Sud creix i, molt ajudat pel Nord, ho fa contenint les emissions de tal manera que en l’agregat el problema no s’agreuja, i, més concretament, els objectius de París es compleixen. ¿És possible això? No és evident, però molta recerca econòmica ens indica que no hem de perdre l’esperança. Una contribució recent important, amb participació de casa nostra, és el llibre de H. Llavador, J. Roemer i J. Silvestre Sustainability for a warming planet.

Podem visualitzar un horitzó en què l’esperança de vida -i el benestar personal- del Sud convergeix cap a la del Nord i en què, així i tot, salvem el planeta. Recordem, però, els dos principis amb què el Nord ha d’estar compromès: un esforç massiu en recerca i innovació en energies renovables, i una voluntat ferma d’ajudar el Sud. La força motriu d’aquests dos principis haurà de ser una constantment enfortida convicció moral projectada cap a un potentíssim imperatiu descarbonitzador. Consumir hidrocarburs ens haurà de causar la mateixa repugnància que al vegà li causa la carn. I és aquí on les Gretes tenen el seu paper.

Més continguts de