El màxim dolor possible

Confesso que no tenia clar si la sala d’admissions del Tribunal Suprem (TS) assumiria la investigació dels aforats del cas Tsunami. Tendeixo a pensar ingènuament que algú que és honest professionalment no es deixa arrossegar pel seu fanatisme, especialment si pot caure en el ridícul davant d’alguna instància que li esmeni la plana. Però soc conscient que aquest activisme judicial desenfrenat no ha cedit fins ara tot i que el TS sap de fa temps que el Tribunal Europeu dels Drets Humans es carregarà la seva creativa sentència del 2019. De fet, a hores d’ara, la dreta judicial espanyola no està motivada per guanyar batalles judicials a Estrasburg, és conscient de ser una autarquia judicial després dels revessos patits a Bèlgica, Alemanya o Suïssa, i el que vol és infligir el màxim dolor possible als beneficiaris de la futura llei d’amnistia.

S’han sentit desautoritzats, primer pel Govern que va decidir els indults i després pel legislador que va reformar el Codi Penal i que ara gosa aprovar una llei d’amnistia a partir d’una aliança grotesca de socialistes i independentistes irredempts. No ens enganyem: com a bons nacionalistes espanyols no han deixat de percebre el procés sobiranista no només com una crisi constitucional, sinó sobretot com una desviació tràgica de l’autèntic ésser d’Espanya que els impel·leix a ells a actuar i suplantar el poder polític per impedir que es pugui passar pàgina així com així. I no se n’amaguen, com el president del TSJC, Jesús Maria Barrientos, a partir d’ara carn de recusació per dir que la llei d’amnistia no és un element de pacificació sinó de discòrdia. O el mateix García-Castellón, que ha retret a les autoritats judicials suïsses d’actuar amb un “biaix polític”.

Però hi havia bones raons per esperar una decisió ponderada del Suprem, ja que l’exposició raonada (sic) del jutge García-Castellón –un estómac agraït del PP i un narcisista exacerbat– era un cúmul de despropòsits, en part desautoritzats per les proves practicades a instància del mateix jutge estrella, que han evidenciat que les suposades accions terroristes estaven al mateix nivell de les tractorades d’aquests dies, per exemple, l’informe de l’Agència de Seguretat Aèria que ha certificat que no es van posar en perill al Prat ni els avions ni les persones. Malauradament, a partir d’ara totes les manifestacions que impliquin desordres o algun element de violència –un tractorista va atropellar un guàrdia–, l’accés “de forma irregular” a espais públics rellevants o la producció de “danys patrimonials” en béns públics encaixen en el tipus delictiu de terrorisme de l’article 573 del Codi Penal. No calen morts, això sí. Els de Manuel Marchena tenen el bon gust de no incorporar el tema del ciutadà francès mort d’un infart. Només caldrà afegir-hi de forma més o menys voluntarista l’ànim de subvertir l’ordre constitucional o almenys d’alterar greument la pau pública. Si fa no fa en la línia de la cèlebre espifiada de Pablo Llarena quan es va dirigir als jutges alemanys per reclamar l’extradició de Puigdemont, comparant el procés amb la invasió de l’aeroport de Berlín, que, per als jutges teutons, esclar, no passava d'uns mers desordres públics. I en fi, cal dir que tampoc hi ha ajudat el posicionament tardà de la tinent fiscal del Suprem, les anades i vingudes de la Fiscalia dient que hi havia terrorisme i després que no, i la intervenció extemporània del fiscal general de l’Estat (“¿de quién depende?”). Sigui com sigui, el Suprem diu que “no hi ha cap, cap mena de dubte” que els fets del Tsunami del 2019 són terrorisme i que els dirigia Carles Puigdemont, exactament el contrari del que ha dit l'Oficina Federal de Justícia Helvètica per rebutjar localitzar Marta Rovira afirmant que es tracta de meres conjectures.

Veurem què passa amb la instrucció de la causa al Suprem, en mans d’una magistrada de signe progressista. De moment, això no ha d’esquerdar la possibilitat d’un acord definitiu sobre la futura llei, que veig ben encaminat. Tothom acabarà recollint cable al Congrés abans de passar a la grotesca disputa del Senat durant dos mesos. Per començar, tanmateix, els conservadors espanyols s’han engegat un tret al peu. Van demanar la intervenció de la Comissió de Venècia i aquesta ha dit que cap país de la UE exclou el terrorisme de l’amnistia. I ha fet un informe a petició del Senat, l’esborrany del qual he pogut llegir, que avala l'existència de la llei d'amnistia, que considera legítima i plenament respectuosa amb els estàndards internacionals i una eina política i constitucional útil per superar conflictes polítics o socials, que en cap cas no afecta la separació de poders. Les recomanacions que formula la Comissió s'acabaran complint totes elles: l'exclusió dels delictes de terrorisme de l'amnistia no es farà dependre de l'existència de sentència ferma, es reforçarà la connexió entre l'amnistia i el procés independentista i està garantida una àmplia participació de tots els actors polítics, inclosa l'oposició, en la tramitació parlamentària.