Completant 'La vida de Brian'
Fa temps que es fa servir, com a broma, la comparació entre l'independentisme i el catalanisme amb la pel·lícula La vida de Brian, dels Monty Python. En concret, tothom recorda l'escena en què s'enfronten el Front Popular de Judea i el Front Judaic Popular, dos grups marginals, difícils de distingir entre ells a primera vista, i que no obstant això s'odien amb una ferocitat lleonina. “Odiem els romans, però sobretot odiem el Front Popular de Judea”. Els Monty Python apuntaven la seva capacitat satírica en una doble direcció. D'una banda, contra els abusos de poder de l'imperialisme i dels sistemes de pensament tancats, com les religions. De l'altra, contra la ineficàcia i les misèries internes (sovint lligades als egos dels líders) dels moviments que volen ser alternatius i transformadors. Té raó Terry Gilliam quan diu que, avui, una pel·lícula com La vida de Brian seria rebuda amb gran hostilitat: s'hi veurien caricaturitzats uns i altres, i immediatament uns i altres acusarien els còmics de treballar per a l'enemic.
El cas és que, a més de la ja mencionada, amb els anys del post-Procés l'independentisme català ha anat imitant altres escenes de La vida de Brian: les assemblees interminables per decidir qüestions trivials, o per postergar decisions, o per acabar confirmant decisions ja preses per endavant per la direcció, per exemple. O bé els falsos predicadors i els xarlatans, que vaticinen desastres i apocalipsis enfilats en pedestals ridículs i amb una retòrica absurda i estrafolària. Ara hem arribat a l'escena culminant: la de l'esquadró suïcida. Un grup d'individus que, quan el pobre Brian ja està enclavat a la creu, compareixen davant seu suposadament per salvar-lo. En comptes d'això, però, el que fan és treure les espases i travessar-se ells mateixos. Brian, crucificat, només pot mirar-se'ls impotent, fent-se creus (perdó) de tanta inoperància. Inoperància solemne, això sí, perquè l'esquadró suïcida hi posa pompa i gravetat, en les seves accions suïcides.
De mica en mica, l'independentisme català s'ha convertit en una versió poc graciosa d'una gran pel·lícula còmica. Qui s'enfadi pensant que la comparació va per Junts i el seu gest d'aquesta setmana l'encerta només a mitges, perquè en realitat és vàlida per a aquest i per a tants altres episodis dels darrers anys, protagonitzats per Junts i per ERC, i en algunes ocasions (menys) per la CUP. Això té a veure amb un fenomen que no és privatiu de l'independentisme català, sinó que afecta la política occidental en conjunt i que podem sospitar que també té relació amb l'auge dels populismes i les extremes dretes: l'abús de la demoscòpia, el fet de subordinar la presa de decisions a la consulta constant i obsessiva a les enquestes, sondejos, trackings, amb els gabinets demoscòpics convertits en els nous arúspexs que remenaven vísceres de pollastres. Si volem mirar la part positiva, la de l'esquadró suïcida almenys ja és l'escena final del film: després, per als crèdits, ja es posen a cantar i xiular la meravellosa Always look on the bright side of life.