El compositor Enric Morera (1970)

De l’article assagístic del compositor i estudiós de la música sardanística Isidre Molas i Font (Barcelona, 1899-1969) a La sardana (II-1970) dedicat a Enric Morera i Viura (Barcelona, 1865-1942), compositor de música per a cobla i per a cor, i d’obres simfòniques, de qui avui s’escau el 160è aniversari del naixement.

Dintre la història de la música sardanística, Morera ocupa el primer lloc després de Pep Ventura. Si l’avi Pep ens donà la forma musical, Morera crea l’estil conegut avui per catalanesc. Els compositors anteriors a Morera, quan escrivien música amb text català, anaven temàticament desorientats navegant entre les tendències germàniques i italianes d’aquells moments sense arribar a identificar-se amb l’esperit de la cançó popular tradicional. L’estil catalanesc no fa la seva aparició dintre la nostra panoràmica musical fins que Morera ens dona les seves excepcionals sardanes. Hem de convenir, però, que Clavé preparà l’adveniment de l’obra moreriana. Encara als primers anys de la nostra centúria [segle XX], la sardana era considerada com un rústic i primitiu producte empordanès. Amb la seva aportació, Morera, que a la vegada és un dels primers a contribuir a la dignificació de la cançó popular, li dona una rellevant generalització i una eficient categoria musical i patriòtica. [...] Fins a la data de la seva mort, escriu la major part de l’obra sardanística prou coneguda de tots. L’Orfeó Gracienc que dirigia Joan Balcells anava estrenant cada any, des del 1916, als seus concerts matinals del Teatre Eldorado, les seves sardanes corals inimitables: Les neus que es fonen; Les fulles seques; La sardana de les monges; La sardana de la pàtria; L’Empordà i tantes altres, que després cantaven tots els orfeons amb esclatant èxit per tot Catalunya. Les seves sardanes instrumentals sovint eren estrenades per la cobla La Principal de Peralada: En Ciset; El senyor Esteve; La frescor de l’aigua; El meu barco; Girona, etc. Aquesta cobla sense divos la formaven excel·lents instrumentistes que sabien identificar-se amb la simplicitat de l’obra sardanística moreriana. [...] El 1901 Morera ja havia estrenat drames lírics com L’alegria que passa i La nit de l’amor, amb llibre de Santiago Rusiñol. Amb la sardana de la darrera obra esmentada tingué el seu primer èxit popular, dintre l’estament sardanista. [...] En aquells moments, amb el pensament posat a Catalunya, escriu la primera sardana per a cobla, Enyorança, “d’una sublimitat corprenedora –ens diu Grahit a Recull Sardanístic (Girona, 1916)– que enclou un plany sentimental, feta d’una manera magistral i acabada”. La tardor del 1905 comencen en el Teatre Principal els Espectacles Graner. Entre altres obres de Morera estrenades en aquells moments recordem sobretot La Santa Espina, amb lletra d’Àngel Guimerà. La sardana d’aquesta obra teatral ha estat una de les peces més representatives de la genialitat de Morera [aquesta sardana i El cant de la senyera (de Joan Maragall i Lluís Millet) han fet la funció d’himne de Catalunya quan les dues dictadures espanyoles van prohibir Els segadors].